Arxius

Quina imatge ofereixen les pel·lícules i sèries espanyoles sobre la ciència i la tecnologia? És la pregunta que es planteja un estudi de la Fundació Dr. Antoni Esteve que ha dirigit Pablo Francescutti, del Grupo de Estudios Avanzados de Comunicación de la Universitat Rey Juan Carlos. Després d’analitzar el contingut d’onze pel·lícules i cinc sèries espanyoles estrenades entre 2015 i 2020, la primera conclusió de la investigació és que la ciència i la tecnologia tenen una presència exigua en el panorama audiovisual, sobretot tenint en compte que durant aquest període es van produir a Espanya 1.503 llargmetratges (dades del Ministeri de Cultura i Esport) i 296 sèries (d’acord amb l’Observatori Europeu Audiovisual).

“L’insignificant nombre de produccions identificades acredita l’escàs atractiu que tenen les obres de ciència ficció i els thrillers científics ambientats a Espanya per a la industria cinematogràfica i televisiva”, adverteix Francescutti, dos gèneres que a més, i no casualment, en què la ciència i la tecnologia tenen un protagonisme. “De les sèries estudiades, només El ministerio del tiempo va tenir suficient èxit com per mantenir-se quatre temporades; de la resta només se’n va emetre una. No són indicadors suficients per prendre’ls com a prova del desinterès del públic per la ciència, tot o que mereixeria investigar-se si podria tenir alguna relació amb la falta de confiança en la R+D nacional expressada en les enquestes”, suggereix l’investigador.

El llibre La ciencia y la tecnologia en la ficción audiovisual española realitza una anàlisi qualitativa d’onze pel·lícules i cinc sèries amb trames situades a Espanya i estrenades entre 2015 i 2020 on la ciència i la tecnologia tenen un paper. Sèries com Rabia (2015), El Ministerio del tiempo (2015-2020), La Zona (2017) o La Valla (2020), i pel·lícules com Superlópez (2018), Segon Origen (2015), Durante la tormenta (2018), El Hoyo (2019) o Órbita 9 (2016), que es projectarà el pròxim 6 d’octubre per inaugurar el cicle de Cinema i Bioètica 2022.

“La crítica a l’aliança de la ciència amb el poder s’imposa als judicis positius. El recel en la tecnologia es encara més acusat. Alguns artefactes i innovacions són ben valorats [el far de la pel·lícula Psiconautas (2015), el televisor de Durante la tormenta, la màquina del temps de la sèrie Si no t’hagués conegut (2018), les vacunes de Rabia i La Valla], però la majoria es mostren negativament (el reactor nuclear de La Zona, típic exemple). No hi ha indicis d’utopisme tecnològic; la desindustrialització i la contaminació il·lustren el potencial nociu de la tecnificació”, explica Francescutti. “Mereix destacar-se que, de totes les disciplines i tecnologia made in Spain, la investigació en salut rep el tractament més positiu”.

El llibre inclou a més un exhaustiu repàs històric de la presència de la ciència i la tecnologia en el panorama audiovisual local i estranger. “Comparant amb la producció internacional, salta a la vista el retard de les pantalles espanyoles en incorporar temes científics i tecnològics. Ni en el cinema ni en la televisió van abundar els biopics d’investigadors ni les realitzacions de tall realista sobre ciència i tecnologia, tot i que a partir dels anys 1960 van començar a rodar-se peces de ciència ficció. Sota la dictadura, la televisió va promoure una visió eufòrica de l’avenç científic, produint alguns programes distòpics sempre i quan no s’escenifiquessin a Espanya. Amb els anys i la major competència, la televisió es va aproximar al tarannà qüestionador del cinema respecte a les institucions científiques i les innovacions científico-tècniques, resumeix Francescutti.

Una dada que crida l’atenció és que, tot i el creixement de la producció científica d’Espanya al llarg dels últims anys i les activitats favorables a la R+D local de la població registrada en les últimes enquestes, “s’observa un desfasament entre aquests indicadors positius i la pobre presència i el tractament negatiu d’aquests temes en la ficció espanyola”, conclou Francescutti.

Oferir una obra en què poder consultar termes relacionats amb la pandèmia de la COVID-19 en diferents idiomes, amb la informació terminològica de base en llengua catalana i adreçada a professionals de l’entorn sanitari i a la ciutadania. Aquesta és la intenció del Diccionari multilingüe de la COVID-19, el primer diccionari en català sobre la pandèmia que recull els 500 termes més rellevants al voltant del coronavirus i que editen la Fundació Dr. Antoni Esteve i el TERMCAT.

El diccionari recull 500 termes relatius a la pandèmia de la COVID-19, com ara taxa de contagis, confinament, EPI, test d’antígens, anticòs, soca, variant, immunitat de grup, etc., definits en català i amb equivalents en 9 llengües: occità, basc, gallec, castellà, anglès, francès, portuguès (amb les variants de Portugal i del Brasil), neerlandès i àrab. Aquests equivalents han estat aportats per experts de cada llengua, provinents d’entitats com Cosnautas, l’Institut d’Estudis Aranesi, Osakidetza (el Servei Basc de Salut), Termigal (el Centre de Terminologia Gallec), Tremédica i Uzei (el Centre de Terminologia Basc), o amb contribucions a títol individual.

Sota la coordinació de Maria Antònia Julià, Elisabet Serés i Fèlix Bosch, i amb la participación d’un ampli equip d’especialistes, l’obra parteix de dues iniciatives prèvies i que es troben en format virtual. Per una banda, el Diccionari de la COVID-19, diccionari en línia en català, d’accés lliure, elaborat pel TERMCAT en col·laboració amb el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, que es va publicar per primera vegada el març de 2020 i que des d’aleshores ha anat evolucionant i ampliant el contingut, sumant la cooperació de moltes persones i institucions en la feina de compleció d’informació de les fitxes terminològiques i dels equivalents en altres llengües.

Per altra banda, el diccionari anglès-castellà Glosario de covid-19 (EN-ES) publicat en línia el maig de 2020 per Saladrigas, Navarro y Gómez Polledo. La primera versió d’aquesta obra, d’accés obert, recollia més de 3.200 entrades. Més endavant, va passar a denominar-se Diccionario de covid-19 (EN-ES) i el juny de 2021 ja sobrepassava les 6.000 entrades. Un suplement publicat per la revista Panace@ va recollir una selecció d’uns 800 termes d’aquest diccionari en format imprès, també amb accés gratuït. Més endavant, i com alternativa a l’accés des del web de Tremédica, la base de dades completa del diccionari va passar a ser consultable també amb accés lliure en el web de Cosnautas.

Ara, aquest Diccionari multilingüe de la COVID-19, amb el suport també del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la SocDEMCAT i d’un extens equip d’especialistes de diverses institucions, recull per primera vegada, i en format imprès, els 500 termes més destacats sobre la pandèmia, amb especial interès pels principis actius i vacunes, tant els que es troben en fases avançades d’estudi com amb indicacions ja aprovades, ja siguin per al tractament o per a la prevenció de la COVID-19.

A més del diccionari imprès, que es pot descarregar de forma gratuïta a través de la nostra pàgina web, el seu contingut es pot consultar també en línia en el Diccionari de la COVID-19 del web del TERMCAT, i serà aquesta obra la que continuarà actualitzant-se a mesura que es consideri necessari.

En un futur, serà possible la vida tecnològica de Black Mirror? Podrien existir els dracs de Joc de trons? Tenen base científica els fenòmens de Fringe? Podríem viatjar al món de l’inrevés d’Stranger Things? Són algunes de les qüestions que vol respondre La ciencia en las series de televisión, el nou llibre del crític de sèries Toni de la Torre i el divulgador científic Ramon Cererols i que edita la Fundació Dr. Antoni Esteve.

La publicació es va presentar el 9 de novembre de 2021 en un acte presencial i virtual a CosmoCaixa Barcelona que va comptar també amb la presència del científic Salvador Macip.

“En aquest llibre parlem sobre ciència des de l’àmbit de la cultura popular”, explica Toni de la Torre. “De fet, des de l’àmbit de la cultura popular que més auge ha experimentat en els últims anys: les sèries de televisió”. Per això, la publicació analitza nou ficcions televisives plantejant en cada capítol un interrogant relacionat amb la ciència. “Navegant entre la ficció i la realitat, hem desgranat quina part d’aquella sèrie de televisió tan coneguda sorgeix de la imaginació dels guionistes i quina part té una base científicament certa”.

L’objectiu de La ciencia en las series de televisión és avivar la curiositat del lector i apropar-lo al coneixement científic. Per això, aborda sèries com Breaking Bad o The Mandalorian però també conceptes com els forats de cuc, la relativitat especial, els universos paral·lels i el transhumanisme. “La nostra voluntat és ajudar els lectors a creuar de la passió per les sèries a la passió per la ciència en un camí bidireccional”, apunta De la Torre.

El llibre obre amb la sèrie de ciencia ficció Black Mirror per la seva àmplia varietat de temes i per la manera en que aconsegueix que la seva visió del futur estigui ancorada en el present, fins al punt que és habitual que molta gent comenti avenços científics i tecnològics amb expressions com “això és molt Black Mirror”. Però la publicació no només es cenyeix a la ciència ficció sinó que també s’atreveix amb altres gèneres que a priori no tenen res de científic, com la sèrie de fantasia Joc de trons.

“Gràcies a les sèries de televisió, hem aconseguit popularitzar un gènere, el de la ciència ficció, que durant dècades ha estat patrimoni quasi exclusiu de geeks i nerds. La ciència està entrant cada cop més a les cases a través de les pantalles”, afirma el científic de la Universitat de Leicester Salvador Macip. “Tot i que ens dóna igual si els dracs de Daenerys Targaryen són en realitat massa pesats por aixecar el vol o que no puguin escopir foc sense cremar-se el vel del paladar, segur que trobarem apassionant descobrir que tenen un volum similar al de deu elefants i que, per tant, haurien de volar a 126 km/h per no caure en picat. O que per aixafar un crani com fa la Muntanya, seria necessària una força de 2.300 N, el doble de la d’un humà molt fort”, apunta l’investigador com a exemple.

Altres interrogants i sèries que planteja La ciencia en las series de televisión són si podria existir una illa com la lde Lost, si existeix la metanfetamina blava de Breaking Bad, per què tothom adora el Baby Yoda de The Mandalorian o si té raó Sheldon Cooper en tenir pànic als gèrmens.

Algunes d’aquestes preguntes les van resoldre els autors del llibre i Salvador Macip durant l’acte de presentació a CosmoCaixa, que també es va poder seguir en streaming. Totes elles tenen la seva resposta en el llibre La ciencia en las series de televisión. Aquesta és la tercera col·laboració de la Fundació Dr. Antoni Esteve i Toni de la Torre després de la publicació de La medicina en las series de televisión i La ciencia de The Big Bang Theory.

Com s’ha informat sobre tractaments i vacunes per a la COVID-19 enmig de la voràgine informativa i l’accelerament de la ciència? Set experts de l’àmbit de la farmacologia, el món editorial i el periodisme científic analitzen els desafiaments i errors que s’han pogut cometre en la comunicació sobre fàrmacs i vacunes durant l’actual pandèmia. Ho fan a La ciencia impaciente durante la COVID-19, un llibre que acaba de publicar la Fundació Dr. Antoni Esteve i que ha coordinat la periodista científica Núria Jar.

“Mai abans havíem vist com el coneixement científic avançava en directe, seguint en streaming els resultats de diferents estudis i assaigs clínics”, diu Núria Jar en el seu capítol. “És per això que m’agradaria reivindicar la comunicació com una eina més de salut pública, de la mateixa manera que ho són les mascaretes, el rentat de mans, la distància física i la ventilació d’interiors. En una pandèmia, el comportament de la ciutadania és clau per contenir un virus i tallar les cadenes de transmissió. Per això, és important entendre què vol dir “bombolla”, o què diferencia un “aïllament” d’una “quarantena”.

Magí Farré, Cap del Servei de Farmacologia Clínica de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona, fa un balanç en el llibre de la recerca en tractaments farmacològics per a la COVID-19. “La necessitat d’un tractament va fer que s’utilitzessin molts medicaments sense evidència i l’aprofitament dels resultats clínics mitjançant estudis retrospectius carregats de biaixos, que al final quasi sempre van resultar no adequats”, explica el farmacòleg. Tanmateix, opina que la recerca farmacològica s’ha adaptat al repte de la pandèmia, enfortint la idea de la necessitat d’assaigs clínics controlats que avaluïn els tractaments nous o reposicionats per determinar la seva eficàcia.

Per a Javier Salas, periodista científic de El País, el gran problema ha esta la desinformació que sorgia dels despatxos, “la que generaven a propòsit, per error o per negligència, alguns governants, líders polítics i fins i tot autoritats sanitàries. Perquè els seus missatges arribaven al gran públic, gràcies a les xarxes socials, però també als mitjans de comunicació convencionals. El paper dels periodistes en aquesta pandèmia ha estat especialment complicat, perquè no ens hem hagut d’enfrontar només als xarlatans de sempre sinó que ha estat un tsunami de desinformació molt més preocupant perquè venia de dalt”, manifesta el periodista.

Com ha aconseguit la ciència obtenir una vacuna en temps rècord? Per a Isabel Sola, del Laboratori de Coronavirus del Centro Nacional de Biotecnología, es disposava de coneixements científics previs sobre altres coronavirus molt relacionats amb el SARS-CoV-2, que han estat essencials per orientar el disseny dels candidats a vacuna. “Per altra banda, l’estat actual de la ciència ha permès aplicar al desenvolupament de vacunes tecnologies molt innovadores de biotecnologia i nanotecnologia per obtenir noves candidates amb un potencial encara desconegut. A més, l’esforç conjunt de grups de recerca, empreses farmacèutiques i organismes reguladors, juntament amb una inversió sense precedents, han tingut un efecte sinèrgic per assolir l’objectiu de la vacuna en un temps mínim”, explica la investigadora.

Per a la periodista científica Milagros Pérez Oliva, de El País, el primer gran error ha estat que les esperades dades sobre eficàcia i seguretat s’han donat a conèixer en notes de premsa de les pròpies empreses farmacèutiques. “No només s’han comunicat directament a la població a través dels mitjans de comunicació, sense revisió per parells independents ni publicació prèvia en revistes científiques, sinó també mitjançant notes corporatives que ometien informació rellevant per poder avaluar l’abast real de la informació. Aquesta no és precisament la millor forma de comunicar la ciència, conclou Pérez Oliva.

Segons PubMed, una de les principals plataformes per a la cerca de publicacions científiques en l’àmbit de ciències de la salut, entre l’1 de febrer i el 30 de novembre de 2020, es van publicar més de 80.000 treballs relacionats amb la COVID-19, en la seva gran majoria, a revistes científiques. Per a la catedràtica de medicina preventiva i salut pública de la Universitat de València Ana María García, mai abans un problema específic de salut pública havia ocasionat per part de la ciència una atenció de dimensions similars, a tot el món i en tan poc temps.

“Les revistes científiques han canviat les seves pràctiques editorials, i el seu protagonisme en el món de la comunicació científica s’ha vist també afectat per la ràpida disseminació de dades, comentaris i crítiques a través de xarxes socials”, afegeix Ana María García. “És preocupant que la immediatesa o la velocitat de la publicació de les observacions científiques, mancada de filtres o sense els tamisos suficients, comporti la difusió de “pitjor” ciència, de resultats i conclusions equivocats per problemes metodològics no solucionats o fins i tot deliberadament esbiaixats o falsos”, conclou l’experta.

Per a la periodista científica Pampa García Molina, coordinadora de l’agència SINC, informar durant aquesta pandèmia no ha estat una tasca senzilla. “Potser aquest exercici de contenció i de responsabilitat davant del soroll s’ha convertit, per a molts periodistes –entre els quals m’incloc- en una de les tasques més àrdues, que han exigit paciència i cap fred en situacions de tensió informativa i de por de ciutadania en una gravíssima crisi social i sanitària. Era important no incrementar el soroll i el pànic”, reflexiona.

“La pandèmia ha exacerbat les necessitats i les dificultats pròpies de la nostra professió. Ha deixat a la vista les costures de redaccions en les quals no existeixen periodistes especialitzats en ciència i salut; o sí existeixen, però treballen en precari. També ha mostrat la bona feina d’excel·lents periodistes que s’han especialitzat en aquests temes sobre la marxa, durant els mesos de pandèmia, i ho han fet molt bé. Ha deixat a la vista l’enorme importància de la professionalitat a l’hora d’informar sobre ciència, i d’avantposar aquesta prioritat a l’impacte de la marca personal en xarxes socials”, conclou Pampa García Molina.

Un informe mèdic és un text escrit per un metge sobre el procés assistencial d’un pacient, en el qual es descriuen processos, proves i observacions per tal d’arribar a un diagnòstic i a un tractament adequat. Els informes són fragments de la biografia d’una persona en els quals els metges narren el seu estat de salut. També permeten desenvolupar estudis clínics i epidemiològics, i gestionar i avaluar l’atenció assistencial. Són també documents legals que prenen molta importància en processos judicials. Tot i que a vegades alguns professionals els perceben com una obligació rutinària, els informes mèdics són la columna testimonial del sistema sanitari en el sentit que configuren les traces històriques dels centres.

Rosa Estopà, investigadora de l’Institut de Lingüística Aplicada IULATERM de la Universitat Pompeu Fabra, coordina L’informe mèdic: com millorar-ne la redacció per facilitar-ne la comprensió, un nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve que ofereix eines i recursos per redactar uns informes mèdics més entenedors. El seu objectiu és conscienciar els professionals dels principals aspectes d’ús d’una llengua que poden ser un obstacle per a la comprensió dels informes mèdics. “Si l’horitzó en l’àmbit de la salut és treballar per una medicina col·laborativa que implica diàleg amb el pacient i transmissió de missatges entenedors, cal que la llengua —i els aspectes comunicatius i de redacció— formi part de la formació en medicina”, recalca Estopà.

Es tracta, doncs, d’una mirada lingüística de l’informe mèdic. Si els professionals són conscients dels errors i de l’ús inadequat de la llengua i segueixen unes recomanacions bàsiques d’escriptura clara i diàfana, els informes mèdics poden ser més entenedors, no només pels pacients sinó també per altres professionals i pels programes de tractament i recuperació de la informació.

Amb aquesta premissa, el llibre està estructurat en set capítols. Cadascun d’ells tracta un aspecte clau de la redacció dels informes mèdics. De cada tema s’ofereix una introducció general del fenomen, exemples de fragments d’informes mèdics reals, recomanacions

i consells concrets, casos pràctics reals amb les solucions als casos proposats i bibliografia. El llibre ofereix molts exemples i exercicis extrets d’informes mèdics reals de diversos centres hospitalaris que han estat anonimitzats.

En el primer capítol, Elisabet Llopart-Saumell, de la Universitat d’Alacant, i Iria da Cunha, de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, parlen dels aspectes textuals de l’informe mèdic. En el segon capítol es desenvolupa el tema de la comprensió real dels informes mèdics per part dels pacients. El signen Ona Domènech-Bagaria, de la Universitat Oberta de Catalunya; Laia Vidal-Sabanés, de la Universitat Pompeu Fabra i la pròpia Rosa Estopà. En el tercer capítol, Estopà i M. Amor Montané, de l’Institut d’Estudis Catalans, aborden la terminologia que s’usa en els informes mèdics.

El capítol quart es dedica a les abreviacions, ja siguin abreviatures, sigles o símbols i el desenvolupen Jorge M. Porras-Garzón, de la Universitat Pompeu Fabra, i Vidal-Sabanés. El capítol cinquè, a càrrec de Mercè Lorente, de l’Institut de Lingüística Aplicada, i d’Òscar Pozuelo, investigador del grup IULATERM, focalitza els aspectes sintàctics dels informes. Signat per Elisabet Llopart-Saumell i Yingfeng Xu, del ESIC Business & Marketing School, el sisè capítol aborda els aspectes pragmàtics com ara els connectors i el tractament personal que es fa servir en els informes per referir-se al pacient. Finalment, Jorge Vivaldi, investigador també del IULATERM, s’ocupa en el darrer capítol dels errors ortotipogràfics i les seves conseqüències.

“La sospita que els metges empren un llenguatge críptic, sovint innecessàriament tècnic, no deixa d’estar fonamentada –afirma en el pròleg del llibre Josep-Eladi Baños, rector de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya-. Amb freqüència, termes emprats en  el llenguatge comú tenen significats completament diferents, i la utilització de neologismes és una pràctica freqüent. Això té una importància relativa quan l’afectat no participa en les actuacions d’altres professionals, però és un tema completament diferent quan parlem del llenguatge mèdic. Així, les inflors dels turmells s’anomenen edemes mal·leolars, a la cremor d’estómac li diuen pirosi i al mal de gola a l’empassar, odinofàgia. Qualsevol persona il·lustrada pot arribar a tenir dificultats de comprensió quan li parlen de parestèsies, anasarca, sarcopènia, crisi comicial o pol·laciúria. Amb l’objectiu de la precisió, la utilització de termes incomprensibles per a la població general és sovint excessiva i, de vegades, clarament innecessària”, conclou Baños.

Si un assaig clínic és un experiment científic que es du a terme per respondre una pregunta mèdica, el protocol és el document que recull les instruccions per realitzar-lo, des del seu objectiu, criteris d’avaluació i hipòtesis fins als seus criteris d’admissió i desenvolupament. Contenen una part mèdica, en què s’analitza la malaltia objecte de tractament, però també compta amb apartats administratius, legals, d’estadística i epidemiologia i sobre drets i obligacions de les parts.

El protocol influeix de manera decisiva en la qualitat de l’estudi i en la fiabilitat dels resultats. És un document científic però destinat a lectors molt diversos, des dels més especialitzats als més comuns i corrents. Si a tota traducció cal exigir-li rigor, precisió i claredat, aquests atributs cobren encara més importància en els protocols d’assaigs clínics, ja que un error pot comportar conseqüències greus i fins i tot posar en perill la vida de les persones estudiades.

Després d’una primera edició el 2012 de la qual es van distribuir 2.500 exemplars en paper, el metge especialista en traducció mèdica Pablo Mugüerza publica ara la segona edició del Manual de traducción inglés-español de protocolos de ensayos clínicos, el Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve que busca facilitar la tasca del traductor de protocols d’assaigs clínics.

Es tracta de textos àrids i densos, plens de tecnicismes i conceptes que a dures penes coneixen un grapat d’experts i que posen a prova les habilitats del millor traductor. La tasca suposa, per tant, parar atenció a les subtileses expressives i girs del llenguatge, especialment traïdors a les parts d’aparença més senzilla, com els instruments de recollida de dades, la sol•licitud de consentiment o la plantilla d’evolució del pacient.

D’una manera sistemàtica, lògica i crítica, aquest Manual de traducción inglés-español de protocolos de ensayos clínicos va guiant el lector per les diferents parts del protocol, indicant en cadascuna d’elles les claus de la traducció i il•lustrant cada recomanació amb exemples pràctics. La bibliografia en què es recolza el material és actual i nombrosa i els instruments que es recomanen són abundants i de fàcil accés mitjançant internet.

Entre les novetats d’aquesta segona edició, Mugüerza inclou les novetats terminològiques que apareixen en el nou Reial Decret 1090/2015, “pel qual es regulen els assaigs clínics amb medicaments, els Comitès d’Ètica de la Recerca amb medicaments i el Registre Espanyol d’Estudis Clínics”. També ofereix una detallada ampliació de tots els apartats de la segona part del manual, que tracta sobre aspectes pràctics de la traducció anglès-espanyol de protocols d’assaigs clínics, des de les eines necessàries per traduir aquests documents fins a la traducció d’elements com l’estadística o els esdeveniments adversos.

D’aquesta manera el manual es pot utilitzar com un llibre de lectura, per saber-ho tot sobre els protocols i per conèixer les propostes de traducció de l’autor per als termes més espinosos de cada apartat del protocol. També com a diccionari d’equivalències especialitzat, mitjançant la consulta del glossari que es recull al final del text, o com un llibre de consulta de diversos aspectes de la traducció dels protocols que es presenten en els apèndix. Per últim, es pot fer servir com a guia per traduir protocols d’assaigs clínics.

The Big Bang Theory és la sèrie protagonitzada per científics de més èxit de la història de la televisió, en bona part gràcies al seu protagonista, Sheldon Cooper. Els guionistes d’aquesta sitcom nord-americana han aconseguit que la ciència sigui omnipresent en el dia a dia dels personatges, començant pel propi títol de la sèrie o a través d’una fórmula escrita en una pissarra de l’apartament d’un d’ells o, de manera més directa, quan el Sheldon investiga per què els electrons no tenen massa quan viatgen a través del grafè.

Ara, uns dies abans de que la sèrie arribi al seu final definitiu després de 12 temporades i un gran reconeixement internacional, la Fundació Dr. Antoni Esteve presenta La ciencia de The Big Bang Theory, un llibre de divulgació en què el crític de sèries Toni de la Torre i l’expert Ramon Cererols analitzen alguns dels conceptes científics que es tracten a la comèdia. Conceptes tan complexes com el bosó de Higgs, la mecànica quàntica, l’antimatèria o la teoria del multivers però que la sèrie ha ajudat a popularitzar. Els dos autors d’aquesta nova publicació van realitzar una conferència el 2 d’abril de 2019 passat al CosmoCaixa de Barcelona, en col·laboració amb “la Caixa”, on tots els assistents van rebre un exemplar imprès del llibre.

Els guionistes de The Big Bang Theory compten amb l’assessorament de científics com el físic David Saltzberg, professor de la Universitat de Califòrnia, per assegurar que els guions no contenen cap error. El respecte i el rigor amb què es tracten els temes científics són la clau per entendre per què la comunitat científica va rebre la sèrie amb els braços oberts, i que eminències com Stephen Hawking hagin participat a la ficció interpretant-se a sí mateixos. També és la base del potencial que té The Big Bang Theory per a la divulgació científica.

Els espectadors de la ficció que no tenen uns grans coneixements científics tenen amb ella una oportunitat per interessar-se per tots els conceptes que apareixen a la sèrie i que potser no saben en què consisteixen. El Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve vol ser el peu per a que aquests espectadors vagin més enllà i, a partir de moments concrets de la sèrie, aprofundeixin en el món de la ciència, adquirint nous coneixements.

Conceptes com els quarks, els bosons, la matèria fosca o la relativitat es tracten en aquest llibre amb sentit del humor, recolzats per les enginyoses frases d’en Sheldon Cooper i la resta de personatges, però també amb rigor, fidels a l’esperit d’una sèrie que ha fet riure a milions d’espectadors al mateix temps que ha obert una porta al coneixement científic per a que entrés a les llars de tot el món.

Les fonts científiques masculines citades per la premsa espanyola de referència tripliquen en nombre a les femenines. És una de les conclusions de l’estudi La visibilidad de las científicas españolas que ha elaborat el Grupo de Estudios Avanzados de Comunicación (GEAC) de la Universitat Rey Juan Carlos i que acaba de publicar la Fundació Dr. Antoni Esteve. El treball que ha dirigit el professor Pablo Francescutti confirma que, dels 2.077 experts que es van referenciar en els textos sobre ciència publicats per El País i La Vanguardia el 2016, 1.589 eren homes (76,51%) i 488 dones (23,49%). Aquesta dada aporta una base objectiva a les queixes de les investigadores amb motiu de la seva reduïda projecció pública.

Per celebrar el Dia Internacional de la Dona, Pablo Francescutti presentarà La visibilidad de las científicas españolas el pròxim 1 de març a les 11 hores a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+i).

Un altre paràmetre de visibilitat l’aporten les fotografies que il·lustren els textos. En els retrats de científics i en les fotos dels equips de recerca, la presència masculina també triplica a la femenina. La desigualtat és encara més notòria a les necrològiques, un gènere que permet posar en valor les contribucions d’investigadors recentment morts: les científiques que van merèixer un obituari no van arribar al 6% del total.

Aquestes discrepàncies guarden relació amb el repartiment desigual del treball a les redaccions, ja que la majoria de textos publicats foren elaborats per periodistes homes (sobre un total de 1.912 articles, 1.088 els firmaven homes mentre que només 416 eren d’autoria femenina). Interessa ressaltar que les redactores tendien a citar científiques amb més freqüència (el 34% de les fonts científiques en els seus textos eren científiques) que els redactors (només el 20% de les seves fonts expertes eren investigadores).

Si el 2009 un altre estudi del GEAC advertia de l’escassa presència de la ciència en els informatius de televisió espanyols (només l’1% de les notícies), aquesta vegada l’equip que lidera Francescutti ha quantificat la sub-representació de les científiques a la premsa de qualitat. Si les dones representen el 39% de la plantilla del sistema nacional d’R+D, segons l’informe Científicas en cifras 2015, la seva participació en posicions de responsabilitat segueix estant minoritària: a l’esfera acadèmica, les dones només ocupen el 21% de les càtedres, el 10% dels càrrecs de rector i el 21% dels llocs directius de les institucions de recerca. En els organismes públics de recerca, tot just suposen el 25% de la categoria més alta.

L’estudi s’estén a les revistes de moda i bellesa perquè, a diferència de la premsa –consumida per un públic eminentment masculí-, apel·len a una audiència femenina. L’anàlisi de les edicions de Telva i Elle del 2016 posa en relleu la manca de continguts científics en les seves pàgines, la majoria relacionats amb el benestar i la bellesa, i la resta amb patologies ginecològiques, avenços en nutrició i distincions a investigadores. Al contrari que amb els diaris, aquí prevalen les fonts femenines (62% del total). Però aquesta feminització es veu entelada pel fet que, en el 72,7% dels casos, les expertes no van ser interpel·lades com autores de troballes o innovacions sinó per comentar conceptes o l’estat del coneixement en la seva àrea.

Si els anteriors apartats es refereixen a la visibilitat passiva, és a dir, a la presència que atorguen els mitjans a les científiques, la blogosfera va permetre quantificar la visibilitat activa: la recerca de projecció pública per part de les pròpies investigadores. Naukas, plataforma digital que aglutina un gran nombre de comunicadores espanyoles de la ciència, comptava amb 124 col·laboradors, dels quals 25 eren científiques. El portal Scilogs acollia 39 blocaires, dels quals només quatre eren dones. I en els blocs allotjats a la plataforma Madri+d de la Comunitat de Madrid, de 108 registrats només onze els gestionaven investigadores.

Es conclou que la visibilitat de les científiques, sense ser marginal, és manifestament millorable. De cara al seu increment, es destaca l’aportació positiva dels premis a la recerca que organitzen mitjans de comunicació i empreses, en detriment del sexisme dels premis acadèmics. Se subratlla la conveniència de què els periodistes incorporin més expertes a la seva agenda de contactes i dediquin més entrevistes i obituaris a investigadores. L’estudi finalitza advertint que la condició de “club masculí” de la blogosfera posa en qüestió les esperances dipositades a internet per millorar la projecció pública de les científiques.

Les dades es van analitzar el 20 de novembre passat en un Debat sobre periodisme científic organitzat per la Fundació Dr. Antoni Esteve a Madrid que va moderar el mateix Francescutti. Hi van participar els periodistes especialitzats en ciència Michele Catanzaro (El Periódico de Catalunya), Mónica G. Salomone (freelance), Antonio Villarreal (El Confidencial) i la científica blocaire Marta Macho (Mujeres con ciència), juntament amb quatre representants de l’àmbit acadèmic: María Casado (Observatori de Bioètica i Dret, Universitat de Barcelona), José Mª Martín Senovilla (Departament de Física Teòrica i Història de la Ciència, UPV/EHU), Juan José Moreno Balcázar (Departament de Matemàtiques, Universitat d’Almeria) i Mª Teresa Ruiz Cantero (Grupo de Investigación Salud Pública, Universitat d’Alacant).

Els punts de vista dels vuit participants d’aquest debat s’han incorporat a l’estudi del GEAC en aquesta nova publicació de la Fundació Dr. Antoni Esteve. La visibilidad de las científicas españolas ja es pot sol·licitar en paper o descarregar-se de forma gratuïta des de la nostra pàgina web.

El projecte de recerca és el procediment estructurat que segueix el mètode científic per especificar quins objectius té qui investiga i com pretén assolir-los. Qui du a terme la tasca de redactar un projecte amb la finalitat d’obtenir fons per investigar ha de tenir o adquirir habilitats relacionades amb la revisió bibliogràfica i justificació precisa de la necessitat de generar coneixement al respecte d’un problema; també ha de saber enunciar una hipòtesi innovadora i atractiva, formular correctament els objectius, seleccionar el mètode i buscar l’equip de recerca convenients, realitzar un pla de treball realista respecte als mitjans i recursos disponibles i estimar el cost exacte a sol•licitar per assolir l’objectiu de la investigació.

Presentar de forma sistemàtica les diferents seccions per a l’elaboració d’un projecte de recerca i sol•licitar finançament a les principals agències financeres per dur-lo a terme pot ser de gran ajut a aquells que s’inicien com a investigadors.

Per això, la Fundació Dr. Antoni Esteve edita el Quadern Cómo elaborar un proyecto en ciències de la salud, un manual que recull l’experiència en l’elaboració i avaluació de projectes de recerca d’una sèrie de professionals en l’àmbit espanyol i europeu. El llibre el coordinen Blanca Lumbreras (professora titular del departament de salut pública de la Universidad Miguel Hernández d’Alacant), Elena Ronda i Mª Teresa Ruiz Cantero (ambdues catedràtiques de medicina preventiva i salut pública de la Universitat d’Alacant) i té com a objectiu il·lustrar sobre què incloure i com construir un projecte de recerca.

Quina opinió tenen els professionals de la medicina sobre les sèries que aborden la seva disciplina? Després de l’èxit de l’edició en castellà, amb més de 10.000 descàrregues i una segona edició en paper, arriba ara Medicine in television series, la versió en anglès de La medicina en las series de televisión, el llibre en què divuit autors analitzen sèries com House, CSI, Breaking Bad o The Walking Dead des de la perspectiva del seu camp de treball. La publicació, que coordina el crític de sèries de televisió Toni de la Torre (J.J. Abrams. La teoria de la caja, Historia de las series), compta amb l’apadrinament de Lisa Sanders, la metgessa de la Universitat de Yale la columna de la qual al diari The New York Times va servir d’inspiració per als productors de House.

Els casos mèdics de difícil diagnòstic que cada setmana descrivia Lisa Sanders en el diari la van convertir en guionista d’una de les sèries mèdiques més importants de la història de la televisió. En el seu capítol, Sanders no dubta en comparar els mètodes del mític personatge que va interpretar Hugh Laurie amb les dots detectivesques de Sherlock Holmes.

“Els ecos al cànon holmesià son freqüents a la sèrie. House té un únic amic, James Wilson, un paral•lelisme amb el doctor John Watson. House toca el piano, la guitarra i l’harmònica; Holmes es distreu tocant el violí. House pren Vicodina; Holmes, cocaïna. Irene Adler era, per a Holmes, LA dona. La primera pacient que salva House té el mateix cognom, Rebecca Adler”, explica Sanders. “El cocreador i productor executiu de la sèrie, David Shore, ha reconegut que l’homenatge va ser intencionat des del començament”.

“A les sèries mèdiques tradicionals, el diagnòstic era un simple punt de partida per a la resta de la història. La precisió meridiana de la ciència i la certesa del diagnòstic es contraposaven a l’art de lidiar amb les complexitats de la conducta i les emocions humanes. La simplicitat d’aquesta representació fictícia del procés camufla la incertesa que rodeja la majoria de diagnòstics, si no tots. Reconèixer la falta de precisió intrínseca sembla que és quelcom que incomoda els metges. Tot això canvia amb l’arribada de House”, argumenta Sanders.

Però la medicina no només està present a les sèries ambientades en un entorn hospitalari. Patricia Robledo, del Laboratori de Neurofarmacologia de la Universitat Pompeu Fabra, per exemple, analitza el seu camp d’estudi, l’addicció a drogues, a partir de la sèrie de culte Breaking Bad. Gràcies a ella descobrim que el mític color blau de la metamfetamina que produeix Walter White a la sèrie no concorda amb la pretensió de puresa del 99%, “ja que qualsevol color és signe d’impuresa”, explica Robledo.

Per la seva banda, Ramon Cererols, autor del llibre Descubrir el Asperger, se centra en la figura de Sheldon Cooper, protagonista de la comèdia The Big Bang Theory, per abordar els trets de les persones afectades per aquesta síndrome. Un trastorn que presenten nombrosos personatges televisius, com el propi House o Gil Grissom, de CSI, sèrie que també s’examina en el llibre per la seva ambientació en la medicina forense.

Els Soprano i el psicoanàlisi, Mad men i el tabaquisme, The Walking Dead i l’imaginari de l’epidèmia, Masters of Sex i la sexologia, Homeland i el món de les emocions o Nip/Tuck i la cirurgia plàstica són alguns dels capítols que composen Medicine in television series. Un llibre que, com resumeix Toni de la Torre, “té com a objectiu donar als professionals de la medicina una panoràmica de com la seva professió es reflecteix a les sèries, i als aficionats a les sèries un punt de vista interessant, inesperat i enriquidor de les seves ficcions favorites”.

A casa nostra, la filantropia té cada vegada més pes específic en l’àmbit de la recerca, com també passa als països del nostre entorn, on és la primera destinació de les donacions i manté un fort creixement.

En països com França o Itàlia, la filantropia representa entre el 2 i el 3 % dels ingressos totals de recerca, amb 600 i 930 M€ respectivament, o al Regne Unit, el 5 % amb 1.560 M€. A Espanya, de moment, només representa el 0,6 % dels ingressos de la recerca, uns 85 M€ anuals, segons dades de 2015.

Ara bé, aquesta situació està canviant de pressa i cada dia tenim exemples a prop nostre d’estratègies per captar més fons per a la recerca. La Fundació Dr. Antoni Esteve i la Fundació Bancària “la Caixa” presenten el llibre Philanthropy in research and innovation in biosciences, que recull algunes estratègies i experiències de comunicació i filantropia de diferents centres de recerca biomèdica catalans i europeus, com el Cancer Research UK, l’Institut Curie o el Karolinska Institutet. El llibre sorgeix d’una jornada prèvia celebrada al CosmoCaixa de Barcelona.

Des dels primers casos a l’Àfrica Occidental a principis del 2014 fins a la seva eradicació el gener del 2015, l’últim brot provocat pel virus de l’Ebola va afectar més de 25.000 persones i va acabar amb la vida d’11.000. Una epidèmia sense precedents la cobertura mediàtica de la qual analitzen quatre periodistes i quatre científics en un llibre que acaba de publicar la Fundació Dr. Antoni Esteve i que també inclou una selecció d’articles periodístics publicats a la premsa espanyola i internacional durant les diferents fases d’aquesta crisi sanitària.

Per a Michele Catanzaro, periodista científic d’El Periódico de Catalunya, “l’explosió mediàtica es va produir només després dels primers casos occidentals, tot i que els advertiments dels expertes anticipaven que el nombre de víctimes a Occident seria gairebé nul en comparació amb l’Àfrica. A aquesta situació hi va influir el paper de l’Organització Mundial de la Salut, “que va reaccionar tard i malament, en comparació amb els brots «del primer món», com el de la síndrome respiratòria aguda greu. Altres organitzacions, com Metges Sense Fronteres, van agafar el control de la situació”, assenyala Catanzaro.

Precisament Luis Encinas, coordinador d’operacions a l’Àfrica Occidental i expert en Ebola de Metges Sense Fronteres, denuncia en aquesta nova publicació que “fins a la tardor del 2014, amb un retard de més de sis mesos, no es van activar els recursos per respondre a l’epidèmia. Per a que el brot assolís les dimensions que va adquirir i es descontrolés de tal manera, molts mecanismes i institucions van haver de fallar”, afegeix.

Per a Mònica López Ferrado, del diari ARA, “la manca de periodistes sobre el terreny, ja habitual en una època de crisi que comporta retallades en tots els mitjans, es tradueix en rutines de treball que es basen en reproduir comunicats i notícies d’agència, i que en el cas de la crisi de l’Ebola ha suposat l’absència d’una visió completa de la situació des de la qual s’està produint”.

“A Espanya, el problema es va agreujar per la desastrosa política d’informació de bona part de les autoritats sanitàries”, afirma Josep Maria Gatell, del Servei de Malalties Infeccioses i Sida de l’Hospital Clínic. Tanmateix, afegeix, “hem après el que hauríem d’haver fet i no vam fer sobre protocols d’actuació davant de situacions d’emergència sanitària com aquesta”.

Nuño Domínguez, redactor de Materia El País, considera que Occident ha d’entendre el missatge de fons darrera de cada crisi sanitària, de refugiats, bèl•lica i fins i tot climàtica, i és que “l’única forma d’estar preparats per a la propera pandèmia és reduir la immensa bretxa que existeix entre els països rics i els països pobres”.

L’escriptura de textos científics en espanyol conté algunes peculiaritats que, tanmateix, no són del domini públic, ni del domini dels científics ni del dels traductors ni del dels redactors. Com a conseqüència, molts professionals suposen a l’hora de traduir que el que és correcte en anglès també ho és en espanyol, sense reparar en què el resultat pot estar infringint les regles bàsiques de l’espanyol, des de l’accentuació fins a les majúscules.

A partir de la seva experiència donant classes d’escriptura i traducció científica, el professor del departament de biologia molecular i bioquímica de la Universitat de Màlaga Gonzalo Claros presenta el Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve Cómo traduir y redactar textos científicos en español. Aquest manual recull les normes de l’espanyol que s’han de conèixer per escriure ciència, així com la forma de defugir els errors que amb més freqüència apareixen en els textos científics.

Es tracta de la segona edició, corregida i augmentada, del llibre Ideas, regles y consejos para traducir y redactar textos científicos en español, que pretén ser útil per a professionals amb la formació més variada, des de investigadors, estudiants i docents a traductors, redactors i revisors.

Aquesta nova edició es divideix en tres grans blocs. El primer justifica per què el llibre és necessari i per què se centra sobretot en la combinació de l’anglès a l’espanyol. El segon bloc descriu les normes i regles que regulen l’escriptura científica i que tot traductor hauria de saber i complir. L’últim bloc inclou consells i tota la informació per millorar la redacció i traducció científiques, sobretot enfocat als professionals no científics.

La malaltia de Parkinson, la malaltia d’Alzheimer, el limfoma de Hodgkin. La medicina és plena de termes que deuen el seu origen a les persones que van jugar un paper determinant en el seu descobriment o als llocs o institucions des dels quals es va aconseguir la seva identificació. Elena Guardiola i Josep-Eladi Baños, del departament de ciències experimentals i de la salut de la Universitat Pompeu Fabra, presenten l’últim volum de la trilogia sobre eponímia mèdica catalana de la Fundació Dr. Antoni Esteve, una visió històrica de la medicina catalana a través dels seus epònims i que amb aquesta tercera part reuneix ja més de 60 articles sobre les personalitats i centres de recerca que amb el seu nom han deixat una empremta inesborrable a la història de la medicina.

Alguns dels epònims que es tracten en aquesta sèrie son coneguts per la majoria dels metges. El lligament de Gimbernat, per exemple, que deu el seu nom a l’il•lustre cirurgià català del segle XVIII, el presenten els professors d’anatomia al començament dels estudis de medicina. La síndrome de Tolosa-Hunt, un dolor a l’òrbita associat a l’oftalmoplegia ipsilateral, s’ensenya també uns anys més tard. Tanmateix, també es recullen els noms de metges oblidats per la gran majoria i que també van contribuir a l’avançament de la medicina catalana de forma incansable, enginyosa i eficaç.

En aquest tercer volum de la sèrie sobre eponímia mèdica catalana els lectors trobaran una llista d’epònims dedicats a metges botànics del segle XVIII i XIX al costat d’epònims sorgits de metges contemporanis, molts encara actius professionalment. El llibre també conté una gran quantitat d’epònims que no corresponen a persones sinó que s’atribueixen als centres hospitalaris on treballen els autors, com l’Hospital Clínic, l’Hospital del Mar o l’Hospital Parc Taulí, o a llocs com Barcelona, Sabadell o Catalunya. La ciutat de Barcelona, per exemple, dóna nom a un tipus d’hemoglobina, a un criteri de millora a la cirrosi biliar primària i a un test psicològic.

Els epònims ja no es corresponen sempre amb tècniques quirúrgiques, dades semiològiques o troballes anatòmiques. La medicina catalana eponímica també s’ha adaptat als temps actuals i en aquest tercer volum ja podem trobar calculadores de risc de insuficiència cardíaca, criteris de millora terapèutica o aparells d’intervencions quirúrgiques. “Un fet interessant –reconeixen els autors- és la desaparició gradual del nom dels metges en els epònims. Això es pot deure a que el treball en equip impera i el lideratge no és tan clar com en el passat. També podria formar part d’un sentiment d’humilitat que no accepta la consagració del culte a la personalitat”.

Tot i que encara és una eina pràcticament desconeguda al nostres país, el còmic fa temps que s’utilitza com a recurs didàctic en els estudis de Medicina més enllà de les nostres fronteres. Centres de prestigi com la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, als Estats Units, no només fa temps que l’utilitzen a les seves facultats de medicina sinó que fins i tot organitzen congressos internacionals al respecte. Per això, l’experta en comunicació i educació en salut Blanca Mayor Serrano presenta el llibre El cómic como recurso didáctico en los estudios de medicina, un manual que publica la Fundació Dr. Antoni Esteve i que busca incorporar les vinyetes com a mètode docent a les facultats de medicina de les universitats espanyoles.

Prestigioses publicacions, com la revista científica JAMA, han insistit els últims anys en l’interès de l’ús dels còmics per facilitar l’ensenyament i l’atenció dels pacients. Una revisió de l’any 2010 que van publicar Green i Myers al British Medical Journal proporcionava alguns exemples de la seva utilització per informar sobre malalties com el càncer i sobre la seva aplicació en l’ensenyament dels estudiants de ciències de la salut.

Tot i el recel inicial d’alguns metges i pacients, que poden considerar el còmic com una eina infantil, frívola o simplista, el cert és que el seu ús a les facultats de medicina s’ha demostrat efectiu. Diversos estudis realitzats després d’una llarga experiència en estudiants de medicina han constatat que l’ús del còmic com a eina didàctica millora en els alumnes competències importants per a la professió mèdica, com l’empatia, la comunicació, el raonament clínic, l’escriptura, l’atenció a aspectes de comunicació no verbal i la consciència dels biaixos mèdics.

Per això, Blanca Mayor Serrano presenta en aquesta nova publicació tres unitats didàctiques, carregades de vinyetes reals a tot color i preparades per poder-se emprar a l’aula, de manera que el professor no haurà de buscar materials ni preparar activitats per dissenyar una proposta didàctica. Així mateix, el lector disposa també d’un banc de tasques del qual es pot nodrir per elaborar futures activitats aplicables a altres àrees més enllà de la medicina.

El cómic como recurso didáctico en los estudios de medicina es dirigeix tant als docents que s’inicien en l’ensenyament d’habilitats de comunicació com als que porten un temps dedicant-s’hi però desitgen incorporar nous materials didàctics o un nou enfocament a les seves classes. També és d’interès per a aquells estudiants o residents que busquen un complement formatiu.

Quines prioritats hauria de tenir un govern en les seves polítiques de salut? Dotze experts en salut pública ofereixen als polítics un full de ruta per confeccionar la política més efectiva a l’hora de millorar la salut de la població. El llibre Definición de prioridades en las políticas de salud, que coordina l’exdirector general de salut pública Ildefonso Hernández, sorgeix d’una jornada de debat organitzada el 2015 a Barcelona per la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria.

Què entenem per salut? El concepte se sol associar amb el de malaltia, però ja són molts els que prefereixen relacionar-lo amb el benestar i la felicitat, ja que tot allò que ens envolta condiciona la nostra salut. Dins d’aquest abast d’ampli espectre, que inclou àrees tan diverses com l’educació o el treball, els governs han d’establir les seves polítiques públiques de salut. De moment, no existeix a Espanya una definició clara de les prioritats en salut pública. “Aquest model desprioritzat de salut –adverteix el catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Subirats– no és sostenible”.

Ricard Meneu, de la Fundació Instituto de Investigación en Servicios de Salud, obre el llibre subratllant la necessitat de definir l’objectiu de les polítiques de salut com a primer pas per poder establir un ordre de prioritats. “Què volem millorar, la salut en general, l’equitat o els grans condicionants de la salut?”. Aquesta seria, per a l’expert, la primera qüestió que un govern s’hauria de plantejar per determinar les seves polítiques. “Busquem millorar la salut d’aquells que estan pitjor per igualar-los a la mitja o millorar la salut global? En funció de l’objectiu, canviarà l’estratègia”, afegeix.

Per la seva banda, Beatriz González López-Valcárcel, catedràtica de mètodes quantitatius en economia de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, desgrana en el seu capítol les deu qüestions més rellevants que s’han de plantejar els polítics a l’hora de prioritzar en salut pública. Una priorització que, per a Joaquín Nieto, director de la Organització Internacional del Treball a Espanya, ha de comptar irremeiablement amb la participació dels ciutadans i els grups d’interès. “Tanmateix, els mecanismes de participació en els diferents àmbits sectorials i territorials, i en les actuacions d’informació, prevenció i promoció de la salut estan per definir en el nostre país”, adverteix.

Quines polítiques prioritzar? Soledad Márquez Calderón, també de la Fundació Instituto de Investigación en Servicios de la Salud, considera prioritàries les polítiques sobre determinants socials de la salut i, dins d’aquestes, tres àrees més urgents: l’habitatge, la renda bàsica i la infantesa. Sebastián Mora, secretari general de Cáritas España, secunda la seva postura i considera prioritàries les mesures sobre l’exclusió severa: “La gran bretxa és l’exclusió de la salut, per això és necessari potenciar el capital social en aquesta materia”, conclou.

En el llibre intervenen també, entre d’altres, el catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la Universitat Autònoma de Barcelona Miquel Porta, el catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra Guillem López Casasnovas, i la consellera del Consejo de Seguridad Nuclear i exministra de medi ambient Cristina Narbona. Definición de prioridades en las políticas de salud es pot sol•licitar i descarregar gratuïtament a continuació.

Quina opinió tenen els professionals de la medicina sobre les sèries que aborden la seva disciplina? Divuit autors analitzen sèries com House, CSI, Breaking Bad o The Walking Dead des de la perspectiva del seu camp d’estudi. Ho fan a La medicina en las series de televisión, un nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve que coordina el crític de sèries de televisió Toni de la Torre (Series de culto, J.J. Abrams. La teoria de la caja) i que es va presentar el 5 de maig de 2016 passat al CaixaForum de Barcelona.

Obre el llibre Lisa Sanders, la metge de la Universitat de Yale la columna de la qual al The New York Times va servir d’inspiració per als productors de House. Els casos mèdics de difícil diagnòstic que cada setmana descrivia al diari la van convertir en guionista d’una de les sèries mèdiques més rellevants de la història de la televisió. En el seu capítol, Sanders no dubta en comparar els mètodes del mític personatge que interpreta Hugh Laurie amb els dots detectivescos de Sherlock Holmes.

Però la medicina no només és present a les sèries ambientades en un entorn hospitalari. Patricia Robledo, del Laboratori de Neurofarmacologia de la Universitat Pompeu Fabra, per exemple, analitza el seu camp d’estudi, l’addicció a les drogues, a partir de la sèrie de culte Breaking Bad. Gràcies a ella descobrim que el mític color blau de la metamfetamina que produeix Walter White a la sèrie no concorda amb la seva pretensió de puresa del 99%, “ja que qualsevol color és signe d’impuresa”, explica Robledo.

Per la seva banda, Ramon Cererols, autor del llibre Descubrir el Asperger, se centra en la figura de Sheldon Cooper, protagonista de la comèdia The Big Bang Theory, per abordar els trets de les persones afectades per aquesta síndrome. Un trastorn que presenten nombrosos personatges televisius, com el propi House o Gil Grissom, de CSI, sèrie que també s’examina en el llibre per la seva ambientació en la medicina forense.

Los Soprano i la psicoanàlisi, Mad Men i el tabaquisme, The Walking Dead i l’imaginari de l’epidèmia, Masters of Sex i la sexologia, Homeland i el món de les emocions o Nip/Tuck i la cirurgia plàstica són alguns dels capítols que també componen La medicina en las series de televisión. Un llibre que, com resumeix Toni de la Torre, “té com a objectiu donar als professionals de la medicina una panoràmica de com la seva professió es reflecteix a les sèries, i als aficionats a les sèries un punt de vista interessant, inesperat i enriquidor de les seves ficcions favorites”.

“Un escèptic és algú que, lluny d’acceptar tot allò que se li diu, dubta. Analitza les dades avaluant la manera en que foren obtingudes, busca contraexemples, revisa la seva eficàcia, examina la seva compatibilitat amb altres principis generals establerts i les conseqüències de la seva aplicació. No admet el principi d’autoritat ni el de tradició, sinó el de la prova”. Així defineix el director mèdic d’IntraMed, l’argentí Daniel Flichtentrei, la feina del periodista científic Gonzalo Casino, autor dels més de 600 articles publicats al llarg dels últims quinze anys al bloc Escepticemia.

Agrupats en 10 capítols, els articles que recopila aquest Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve aborden temes molt dispars i aparentment inconnexes entre sí com la neurociència, el periodisme, la ciència i l’art, les estadístiques o el llenguatge. El fil conductor, en paraules de l’autor, és l’escepticisme, sempre amb el teló de fons de la salut i la medicina.

Al llarg d’aquesta selecció, Casino aboca el seu punt de vista com a periodista especialitzat en ciència i medicina però interessat també pels fluxos d’informació i les formes del coneixement, principalment la ciència però també l’art. “La intenció d’aquest llibre és composar amb peces molt diverses un mosaic, necessàriament incomplet, sobre la salut i la informació, dos dels ídols de la nostra societat contemporània”, resumeix l’autor.

És l’acte jurídic pel qual la persona accedeix voluntàriament a participar en una investigació clínica. El consentiment informat suposa l’aplicació del principi bioètic d’autonomia i constitueix a més un requisit legal. Però per a que el document sigui vàlid, el pacient ha d’haver rebut tota la informació rellevant de mans de l’investigador, des dels objectius i els beneficis que s’esperen de l’assaig clínic fins als riscos i les molèsties, així com les alternatives existents i el caràcter voluntari de la participació.

En la seva experiència de més de deu anys com a traductor de documents de consentiment informat, Lorenzo Gallego Borghini ha pogut comprovar les deficiències que solen presentar aquest tipus de textos legals tant pel que fa a la llegibilitat formal com a la quantitat i la qualitat de la informació que es transmet al pacient. Moltes mancances es poden atribuir a la mala traducció de l’anglès, ja que bona part dels estudis científics són internacionals.

Per aquest motiu, presenta el Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve La truducción inglés-español del consentimiento informado en investigación clínica, que analitza, a partir d’un corpus de més de 500 documents i d’una mostra de 100 peticions d’aclariment de comitès ètics, els principals problemes de les traduccions de consentiments informats de l’anglès a l’espanyol. Gallego també proposa una sèrie d’idees i consells per millorar la qualitat dels textos que es presenten als comitès ètics d’investigació clínica i que després llegiran els pacients espanyols que es plantegin participar en un assaig clínic.

Tot i que existeixen diversos treballs que analitzen la problemàtica de la traducció d’assaigs clínics, aquesta és la primera obra que aborda de forma específica la traducció de consentiments informats. Molts d’aquests documents suposen traduccions literals del text presentat en altres països, no s’adapten al Reial Decret 223/2004 pel qual es regulen els assaigs clínics amb medicaments o solen estar plens de tecnicismes difícils de comprendre per part dels pacients.

L’epidemiologia és una disciplina especialment atractiva per als mitjans de comunicació. És present en molts temes de salut però també en medi ambient i tecnologia, ja que té a veure amb tot tipus de riscos que amenacen la salut de la població. Tanmateix, el seu component estadístic i la seva terminologia tècnica planteja enormes dificultats per als periodistes i comunicadors.

La Fundació Dr. Antoni Esteve i la Asociación Española de Comunicación Científica editen el llibre Epidemiología para periodistas y comunicadores, una eina que pretén ajudar els professionals de la informació a tractar amb rigor una àrea tan espinosa i freqüentada per la premsa com l’epidemiologia.

El llibre, que coordinen el periodista científic i doctor en medicina Gonzalo Casino i el president de la Asociación Española de Epidemiología, Esteve Fernández, recull les presentacions i el debat que es van presentar durant la jornada que amb el mateix títol es va celebrar el juny del 2014 a la Asociación de la Prensa de Madrid. Epidemiòlegs, estadístics i periodistes especialitzats ofereixen en vuit capítols una introducció a l’epidemiologia amb explicacions abundants i referències d’utilitat per a la tasca quotidiana dels informadors.

Així, per exemple, Erik Cobo, del departament d’estadística i recerca operativa de la Universitat Politècnica de Catalunya, aclareix conceptes tan comuns en els estudis epidemiològics com prevalença, incidència ó odds ratio. Per la seva banda, el catedràtic de salut pública de la Universitat Autònoma de Barcelona Miquel Porta aborda en el seu capítol la causalitat, les confusions i els biaixos, mentre Carme Borrell, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, se centra en l’epidemiologia social.

La publicació recull a més una llista amb 44 missatges clau per als periodistes que s’hagin d’enfrontar a un estudi epidemiològic i un doble glossari, terminològic i de problemes de traducció, amb una vintena dels principals termes epidemiològics.

Les enquestes d’opinió solen reflectir una predilecció dels ciutadans pels temes científics. Les dades d’audiència, en canvi, semblen manifestar justament el contrari. Fins a quin punt s’interessa la societat per la ciència? Quina audiència real tenen no només els mitjans tradicionals que ofereixen continguts científics sinó també altres ofertes de divulgació com els blocs o els museus? Com influeixen internet i les xarxes socials en la difusió de les notícies científiques?

La Fundació Dr. Antoni Esteve presenta Los públicos de la ciencia. Es tracta d’un estudi del Grup d’Estudis Avançats de Comunicació de la Universitat Rey Juan Carlos dirigit per Pablo Francescutti en què per primer cop es creuen les dades més reveladores de les principals enquestes sobre percepció pública de la ciència amb les audiències reals de tota l’oferta mediàtica que difon coneixements científics.

Els resultats d’aquest informe sobre els públics de la ciència desmenteixen els més catastrofistes però confirmen també un important desajust entre els quasi 17 milions d’espanyols que van manifestar el seu interès per la ciència i la tecnologia a l’última enquesta de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) de 2010 i els 5 ó 6 milions que aproximadament consumeixen aquest tipus d’informació de manera habitual.

A més de l’informe de Francescutti, quatre periodistes i quatre científics s’encarreguen d’interpretar en aquest llibre els resultats de la investigació, en la qual també s’observa una deserció del públic juvenil, que abandona paulatinament els mitjans tradicionals per desplaçar-se cap a internet i les xarxes socials, i una important bretxa de gènere que converteix a les dones en una de les assignatures pendents de la divulgació científica.

Coral Larrosa (encarregada de notícies científiques a Informativos Telecinco), Esperanza García Molina (coordinadora de l’agència SINC), Nuria Ramírez de Castro (redactora en cap de Societat en el diari ABC), i Javier Armentia (director del planetari de Pamplona) són els representants en aquest llibre del món de la comunicació, mentre que de l’àmbit científic hi participen Antonio Ariño (vicerector de cultura i igualtat de la Universitat de València), Pere-Joan Cardona (de la Unitat de Tuberculosi Experimental de l’Hospital Germans Trias i Pujol), Manuel de León (de l’Instituto de Ciencias Matemáticas) i Rafael Maldonado (del Laboratori de Neurofarmacologia de la Universitat Pompeu Fabra). Tots ells van participar en un debat sobre periodisme científic organitzat a Madrid l’11 de juny de 2014.

En un context de crisi com l’actual, quan les inversions públiques en recerca científica retrocedeixen a xifres del passat, s’ha tornat imprescindible buscar noves fonts de finançament, entre les quals es troba la filantropia. Els donatius i el patrocini, amb les seves diferents modalitats, estan adquirint cada cop més importància en el finançament d’investigacions i innovacions biomèdiques.

Sis experts en la captació de recursos privats per a la ciència presenten el llibre Filantropía en investigación e innovación biosanitarias en Cataluña, un nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve coordinat per Joan Bigorra (Hospital Clínic) i Fèlix Bosch (Fundació Dr. Antoni Esteve) en què s’analitza la situació actual a Catalunya i les fórmules que estan generant millors resultats.

Segons dades de Ricard Valls, de la consultoria Zohar, el mercat de la filantropia a Espanya va representar el 2011 un total de 1.179 milions d’euros, dels quals el 13% (160 milions) es destinaren a la investigació, una xifra que equival al 0,8% de la despesa en I+D a Espanya i que, segons Valls, es podria incrementar amb una reforma de la llei espanyola de mecenatge.

Sobre les particularitats de la Llei Estatal 49/2002, que és la que regula el mecenatge a Espanya, es deté en el seu capítol Ignasi Costas, del bufet d’advocats Rousaud Costas Duran, que també analitza els canvis legislatius que des de fa temps estan a l’agenda política i que, entre altres mesures, inclouen la millora dels incentius fiscals per donatius.

Per la seva banda, Lluís Pareras, de l’Àrea d’Innovació i Tecnologia del Col•legi Oficial de Metges de Barcelona i director de ‘Healthequity’, analitza les noves modalitats de filantropia, com els micromecenatges i la ‘venture philanthropy’, que reuneix dos móns fins ara separats, el de la filantropia com a donatiu i el de la filantropia como a inversió.

Un dels pilars fonamentals de la filantropia científica a Catalunya és la Obra Social La Caixa, que entre 2007 i 2013 ha destinat més de 88 milions d’euros a la recerca. El seu director de Ciència, Investigació i Medi Ambient, Enric Banda, explica en el llibre com ha augmentat la implicació de les entitats en els projectes que financen.

Per últim, Josep Maria Piqué, director de la Fundació Hospital Clínic de Barcelona, i Jordi Camí, director de la Fundació Pasqual Maragall, desgranen l’estratègia de les seves institucions per obtenir recursos privats de forma professionalitzada.

Els científics necessiten plasmar els resultats de les seves investigacions de forma efectiva mitjançant articles científics. Tanmateix, molts d’ells reben una escassa formació en redacció científica, situació que s’agreuja quan no s’utilitza la llengua materna. És aleshores quan es complica assegurar-se un text organitzat, coherent i comprensible. Mentre que molts professionals de seguida aprenen a llegir textos en anglès de les seves àrees d’interès, la majoria no desenvolupen les habilitats necessàries per escriure de manera satisfactòria sol·licituds de subvenció o articles científics.

La Fundació Dr. Antoni Esteve va presentar el 7 de maig de 2015 a la Universitat de Girona Developing skills in scientific writing, un complet manual per ajudar els científics a millorar la redacció d’articles científics en anglès. El llibre, que ha escrit John Giba, autor nord-americà de diverses publicacions sobre anglès biomèdic, complementa el curs que amb el mateix títol organitza la Fundació Dr. Antoni Esteve al voltant de tota la geografia espanyola.

Precisió, simplicitat, concisió i fluïdesa. Són els principis que John Giba considera ha de tenir un bon article científic. Per això, aborda amb minuciositat aspectes clau per a una redacció correcta de textos científics en anglès com la puntuació, la gramàtica, el bon ús dels números o les diferències entre l’anglès britànic i el nord-americà. Tot això ho acompanya l’autor amb multitud d’exemples i exercicis autoavaluables.

Una mà estesa dels periodistes als investigadors. Així es podria resumir el contingut de El científico ante los medios de comunicación, el nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve i l’Institut RTVE en què catorze professionals de la comunicació científica del nostre país ofereixen una completa radiografia de les diferents plataformes per a la divulgació de la ciència. Una primera presa de contacte que busca minvar la fòbia, cada cop més anecdòtica, de la comunitat científica envers els mitjans.

El llibre sorgeix del curs que amb el mateix nom es desenvolupa cada any a les instal·lacions de l’Institut RTVE per introduir els científics a les entranyes d’una redacció televisiva o un estudi de ràdio. Organitzat en col·laboració amb l’Institut RTVE, el CSIC i Indagando TV, El científic davant dels mitjans de comunicació celebrà la seva tercera edició el 5 i 6 de novembre de 2013 passats i va servir per presentar per primer cop aquesta nova publicació, disponible paral·lelament a www.esteve.org i www.rtve.es/instituto/publicaciones per a la seva descàrrega gratuïta.

Per tal d’oferir una panoràmica completa dels mitjans de comunicació, el llibre amplia el focus més enllà dels suports audiovisuals i aborda des dels mitjans tradicionals als nous suports, passant per la comunicació corporativa i institucional. Obre la publicació Vladimir de Semir, el director de l’Observatori de la Comunicació Científica, per bolcar tota la seva experiència sobre els protagonistes i els públics que existeixen en la interacció entre ciència i societat.

Graziella Almendral, directora d’Indagando TV i coordinadora del curs, inaugura l’apartat sobre la televisió explicant com funciona la redacció de notícies d’un informatiu i oferint el científic alguns consells per convertir-se en un bon comunicador televisiu. Per la seva banda, Ana Montserrat Rosell, directora de l’espai tres14 de La 2, aborda les peculiaritats del reportatge científic a televisió, mentre que Francisco Asensi, director de desenvolupament de negocis interactius de RTVE, obre l’ampli ventall de possibilitats que té l’investigador a internet per divulgar la ciència.

La premsa escrita també exposa la seva experiència des de la secció de ciència d’un diari (de la mà de Pablo Jáuregui, redactor en cap de Ciència de El Mundo) i des d’una revista de divulgació, que representa Jorge Alcalde, director de QUO. Per la seva banda, Patricia Fernández de Lis explica els avantatges i inconvenients del periodisme científic a internet i les claus de l’èxit de Materia, la web de notícies de ciència que dirigeix i que en només un any s’ha posicionat com una de les millors fonts d’informació científica en espanyol. Completa la visió sobre la xarxa Esperanza García Molina, coordinadora i redactora en cap de l’agència SINC, la primera agència pública d’àmbit estatal especialitzada en informació sobre ciència, tecnologia i innovació.

Manuel Seara, director de l’espai científic A hombros de gigantes (RNE), ens endinsa en les peculiaritats de la ràdio i en l’oferta científica que existeix actualment a la radiodifusió espanyola. Marc de Semir, director de comunicació corporativa i mecenatge de la Universitat de Vic, i Pilar Tigeras, vicepresidenta adjunta de cultura científica del CSIC, aprofundeixen respectivament en la comunicació corporativa i des d’institucions públiques. Per últim, tanca aquest viatge a través dels mitjans de comunicació Gonzalo Casino, col·laborador d’El País i The Lancet, amb una visió crítica sobre els conflictes i complicitats entre científics i periodistes.