Arxius - Pàgina 2

L’aprenentatge basat en problemes (ABP) té com a principal objectiu que els estudiants puguin obtenir el coneixement per sí mateixos. Per tal de fer-ho, els hi cal la reflexió crítica, la indagació, el debat, la recerca d’informació i la conclusió. En aquest procés aconsegueixen les facultats que els seran útils pel seu futur i, al mateix temps, aprenen a plantejar i respondre les preguntes pertinents per resoldre una situació, plantejada com un problema.

Encara recent el debat a la universitat espanyola sobre el procés d’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior, el Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve El aprendizaje basado en problemas en sus textos neix com a instrument per facilitar la incorporació de l’ABP a les institucions educatives. Per això, 29 experts docents presenten les bases d’aquesta metodologia d’aprenentatge i múltiples exemples de textos reals per posar en pràctica el coneixement.

Els coordinadors d’aquesta nova publicació acumulen una gran experiència a l’hora de preparar textos, dirigir grups de tutoria, coordinar cursos i formar altres professors en la lògica de l’ABP. Ells són Luis A. Branda, de la Unitat d’Educació Mèdica de la Universitat de Girona, i Mar Carrió i Josep-Eladi Baños, del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra, departament amb un èxit reconegut en la implementació de l’ABP.

El llibre es dirigeix a tots aquells que aspiren a desenvolupar una carrera docent en biomedicina i també a tots aquells que ja es troben immersos en ella, just en el moment precís en què l’educació mèdica canvia de paradigma, cap a un model en què les necessitats d’aprenentatge de l’estudiant guiïn l’activitat docent.

Com afirma Albert Oriol Bosch, president de la Fundació Educació Mèdica, en el pròleg del llibre, “l’ABP constitueix un enfocament docent indefugible per a les institucions educatives socialment responsables. Els canvis en la cultura institucional que precisen les nostres facultats difícilment es podran donar si els seus equips humans no disposen de les oportunitats per desenvolupar-se com a educadors. Aquesta obra és un gran instrument per facilitar-ho”.

Si interpretar una estadística o els resultats d’una investigació és sovint complicat per als professionals sanitaris, la tasca pot arribar a ser molt més àrdua en el cas dels periodistes que treballen amb la informació científica. En l’àmbit de la salut tot just hi ha certeses, tot són probabilitats, i una de les funcions bàsiques de l’informador és precisament explicar aquesta incertesa.

Precisament perquè la bioestadística és una de les grans mancances dels periodistes i comunicadors científics, l’Associació Espanyola de Comunicació Científica i la Fundació Dr. Antoni Esteve van decidir organitzar una jornada al Centre Nacional d'Investigacions Cardiovasculars per tal d’esclarir alguns conceptes bàsics i per debatre els problemes amb què se solen trobar els informadors biomèdics a l’hora de comprendre les dades estadístiques.

Aquest nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve, que recopila les presentacions i els diàlegs entre periodistes i estadístics que es van dur a terme durant la jornada, ofereix nombroses indicacions i pautes per millorar la informació sobre els resultats de la investigació mèdica. El seu coordinador, Gonzalo Casino, responsable durant deu anys de la informació de salut de El País, repassa en el primer capítol del llibre alguns dels errors més comuns dintre de la professió, com ignorar el risc absolut, mitificar per defecte la prevenció o prestar-li massa atenció als estudis amb animals.

Però el quadern no només recull la visió dels periodistes científics. Erik Cobo, del departament d’Estadística i Investigació Operativa de la Universitat Politècnica de Catalunya, ofereix les claus bàsiques per interpretar els estudis empírics, mentre que José Luis Peñalvo, investigador del CNIC, se centra en les peculiaritats dels estudis epidemiològics. Per la seva banda, Pablo Alonso, investigador de la Col•laboració Cochrane, aprofundeix en els revisions sistemàtiques, els estudis que generen més confiança i fiabilitat entre la comunitat científica.

Bioestadística para periodistas y comunicadores compta a més amb la participació de dos experts internacionals que han liderat les principals investigacions sobre comunicació de resultats biomèdics, el matrimoni format per Lisa M. Schwartz i Steven Woloshin, de la Geisel School of Medicine.

A més dels diàlegs de la jornada sobre bioestadística, que recopilen Ainhoa Iriberri (Muy interesante, BMJ), Esperanza García Molina (Agència SINC) i Pablo Francescutti (Grupo de Estudios Avanzados de Comunicación, Universitat Rey Juan Carlos), el quadern es complementa amb una sèrie especial de vinyetes de l’il•lustrador Enrique Ventura que, amb un contrapunt lúdic i escèptic, reflexiona sobre la interpretació de les estadístiques en biomedicina.

Com a colofó del llibre, els autors ofereixen una llista amb els 33 missatges clau que el periodista científic ha de tenir en compte a l’hora d’abordar una informació basada en un estudi científic.

Al voltant de 4.000 acomiadaments i més de 70 tancaments de mitjans de comunicació. És el panorama desolador al qual s’ha enfrontat la professió periodística durant el 2012, segons dades de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya. Aquest deteriorament en les redaccions també ha repercutit especialment en un col•lectiu tradicionalment marginal, el dels periodistes biomèdics, que ja en els últims anys assisteixen al canvi de paradigma que ha desencadenat la invasió d’internet.

En el nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve El periodismo biomédico en la era 2.0, realitzat amb la col•laboració de l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) de la Universitat Pompeu Fabra, deu professionals de la informació reflexionen sobre els desafiaments del periodista biomèdic en plena era d’internet, probablement un dels canvis més influents als quals s’ha hagut d’enfrontar el col•lectiu en tota la seva història.

La publicació sorgeix del simposi internacional celebrat a Barcelona el setembre de 2011 i que va reunir a més de 70 professionals de la comunicació científica. Moderat per Vladimir de Semir, director de l’OCC, el primer bloc de la jornada abordava els reptes d’internet per al periodista biomèdic, un tema que Connie St Louis, de la BBC Radio 4, estudia amb deteniment des de la direcció del Màster de Periodisme Biomèdic de la City University de Londres. En plena època en què predomina la comunicació sobre la informació, assegura, el periodista ha de recuperar la seva funció d’investigar i qüestionar tot allò que l’envolta.

Segons Ana Macpherson, de la secció de ciència de La Vanguardia i una altra de les autores d’aquest quadern, la pressió actual per la immediatesa juga en contra del rigor, mentre que la precarietat laboral ho fa en contra de la necessària especialització del periodista biomèdic. Una situació que coneix de ben a prop Patricia Fernández de Lis, directora de la secció de ciència del desaparegut diari Público i avui responsable d’Esmateria.com. La seva visió de la professió és inevitablement pessimista, en una època en què es malviu amb una gran escassetat de mitjans, predomina l’impacte i la tasca del periodista es circumscriu a separa el gra de la palla.

Són noticiables totes les informacions sobre salut que es publiquen? És una altra de les qüestions que aborda el quadern en un segon bloc. Gary Schwitzer, director de la web de revisió d’articles periodístics Health News Reviews, constata que el 70% de les informacions ofereixen una visió desequilibrada, exagerant els beneficis i minimitzant els riscos.

El seu col•lega Holger Wormer, que dirigeix la versió alemanya de Health News Reviews, Mediendoktor.de, analitza els valors notícia, és a dir aquelles qualitats que converteixen un fet en susceptible de ser publicat. Per la seva banda, Pablo Francescutti, director del Grup d’Estudis Avençats de Comunicació de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, ha pogut quantificar els criteris de selecció dels mitjans de comunicació en el seu estudi sobre la informació científica en els telediaris espanyols. Però si hi ha una situació que engloba tots els valors notícia i que suposa un pol d’atracció per als mitjans és sens dubte la crisi sanitària. Paz Gómez, del diari La Verdad de Múrcia, demostra que una pandèmia com la de la recent grip A complia amb deu dels catorze criteris de noticiabilitat més destacats. Per a ella, el periodista ha d’enfrontar-se a una crisi sanitària amb previsió, amb una estratègia de comunicació i evitant en tot moment l’alarmisme.

El quadern compta finalment amb l’epíleg de Milagros Pérez Oliva, de El País, en què dóna la benvinguda a internet, una eina que planteja nous desafiaments als problemes que el periodisme arrossega des dels seus inicis, com la verificació de les fonts o la difusa frontera entre comunicació i informació.

Cada any surt a la llum algun cas de frau científic. El 2011, l’Acadèmia Holandesa de Ciències destapava que un prestigiós psicòleg social havia falsificat els resultats en un grapat dels seus articles, publicats a revistes com Science. Fou un dels casos més sonats, trepitjant els talons a un altre escàndol que esquitxà dos anys enrere a un referent nord-americà en analgèsia multimodal i que sembla ser va manipular dades en almenys 20 articles publicats des del 1996.

Són casos extrems, amb un dany als pacients i a la salut pública diuen que limitat. Tanmateix, existeixen un altre tipus de males conductes en l’àmbit de la investigació científica molt més generalitzades i subtils i també més difícils de detectar. Pràctiques com la publicació selectiva de dades per recolzar una hipòtesi prèvia, la discussió esbiaixada, la presència d’autors fantasma, el plagi o la temptació d’alguns directors de revistes d’afavorir els articles amb resultats positius.

Són només alguns exemples de males pràctiques en el món de l’edició biomèdica que organitzacions com el CSE (Council of Science Editors) o el COPE (Committee on Publication Ethics) s’encarreguen de denunciar. La que fou una de les presidentes del primer organisme, Ana Marušić, i el que també presidí el segon, Harvey Marcovitch, presenten aquest nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve amb una selecció de guies i articles sobre el conflicte d’interès a les publicacions biomèdiques.

La publicació pretén ser una eina útil per a lectors, autors i editors de revistes científiques i per a tots aquells que es dediquen a preservar la integritat del coneixement científic. El quadern, que recopila bona part dels recursos que existeixen per lluitar contra les males pràctiques a la publicació biomèdica, aborda el conflicte d’interès com un factor que pot tenir un important efecte advers en l’àmbit de la investigació. I és que tot i que les denúncies per mala pràctica són menys serioses que la falsificació o la fabricació de dades, acumulativament el seu dany sobre el coneixement científic pot ser major que el dels casos més sonats.

*Per raons de copyright, no és possible la descàrrega online del PDF sencer ni dels capítols 2, 12 i 15. – La versió actualitzada del capítol 2 es pot descarregar directament mitjançant la pàgina web del CSE. – La versió electrònica del capítol 12 es pot sol·licitar mitjançant el correu electrònic fundacion@esteve.org.

El protocol és el registre detallat per escrit de tot allò que comporta l’assaig clínic per a tots els implicats i que influeix de manera decisiva en la qualitat de l’estudi i la fiabilitat dels resultats. És un document científic però destinat a lectors molt diversos, des dels més especialitzats als més comuns i corrents. Si a tota traducció cal exigir-li rigor, precisió i claredat, aquests atributs adquireixen encara més importància en els protocols d’assaigs clínics, donat que un error pot comportar conseqüències greus i fins i tot posar en perill la vida de les persones que formen part de l’estudi.

Pablo Mugüerza, metge especialista en traducció mèdica, presenta aquest manual la intenció del qual és facilitar la tasca del traductor de protocols d’assaigs clínics, textos àrids i densos, plens de tecnicismes i conceptes que a dures penes coneixen un grapat d’experts, que posen a prova les habilitats del millor traductor. La tasca suposa parar atenció a les subtileses expressives i girs del llenguatge, especialment traïdors a les parts d’aparença més senzilla, com els instruments de recollida de dades, la sol•licitud de consentiment o la plantilla d’evolució del pacient.

D’una manera sistemàtica, lògica i sumament crítica, aquest Manual de traducción inglés-español de protocolos de ensayos clínicos que edita la Fundació Dr. Antoni Esteve va guiant el lector per les diferents parts del protocol, indicant en cadascuna d’elles les claus de la traducció i il•lustrant cada recomanació amb exemples pràctics. La bibliografia en què es recolza el material és actual i nombrosa i els instruments que es recomanen són abundants i de fàcil accés mitjançant internet. D’aquesta manera, i tal com proposa Mugüerza, aquest Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve número 23 es pot utilitzar no només com a guia per a traduir protocols d’assaigs clínics sinó de múltiples formes. El glossari final permet la seva utilització com a diccionari d’equivalències especialitzat. El seu apartat d’aspectes pràctics també serveix per consultar termes concrets. Per últim, es pot utilitzar com a llibre de consulta per conèixer l’opinió de l’autor o simplement com a llibre de lectura per saber-ho tot sobre el protocol d’assaigs clínics. Si ho desitja, també pot sol•licitar un exemplar del llibre a través de www.esteve.org

Un epònim (del grec, eponymos, que significa "nomenat per" o "a causa de"), segons el Diccionari Enciclopèdic de Medicina, és el nom donat a una malaltia, símptoma o signe, accident anatòmic, intervenció, etcètera, derivat de la persona a qui s'atribueix el descobriment o descripció primera.

Després d'un primer volum publicat el 2004, Josep-Eladi Baños i Elena Guardiola, del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra, tornen a investigar l'origen d'alguns dels epònims més rellevants que ha donat la medicina a Catalunya i que la revista Annals de Medicina ha anat publicant en la seva secció Sense Amnèsia.

Els autors del Quadern de la Fundació Dr Antoni Esteve Eponímia mèdica catalana II van presentar el llibre el passat 24 de maig de 2011 en l'acte de lliurament de premis de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, amb la presència del conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Boi Ruiz, i del president de l'Acadèmia, Àlvar Net.

Baños i Guardiola van remarcar durant la presentació del Quadern la importància dels epònims catalans, presents en pràcticament totes les disciplines mèdiques. Així, per exemple, el lligament de Gimbernat encara és present en els llibres d'Anatomia, el mètode de Trueta va ajudar a salvar moltes vides i les tècniques de Barraquer han ajudat a milions de persones. L'últim gran exemple és el de la síndrome dels Brugada.

Aquest treball no només recopila 29 epònims metges d'origen català, també ofereix una exhaustiva informació sobre el que es descriu amb l'epònim (ja sigui una tècnica quirúrgica o una estructura anatòmica, etcètera) acompanyada de dades biogràfiques de la persona en qüestió. Finalment, els autors també localitzen la publicació en què es descriu per primera vegada allò que ha estat l'origen del epònim. Si ho desitja, pot sol·licitar un exemplar del quadern a través de la pàgina web www.esteve.org.

Coordinador: Luis Pablo Francescutti.

Després de la seqüenciació del genoma humà, la SARS i la clonació terapèutica, els debats sobre periodisme científic que organitza la Fundació Dr. Antoni Esteve es van centrar aquesta vegada en un estudi inèdit sobre la cobertura que fan les principals televisions espanyoles de l'actualitat científica. La investigació l'ha realitzat el Grup d'Estudis Avançats de Comunicació de la Universidad Rey Juan Carlos, dirigit pel professor Pablo Francescutti.

Després d'analitzar totes les notícies emeses pels informatius de TVE1, Antena 3, Cuatro i Telecinco en la seva segona edició entre abril de 2007 i març de 2008, l'estudi ha pogut determinar per primera vegada que la ciència ocupa tan sols un 1,1% del total d'informacions difoses. Aquestes xifres suposen que, de mitjana i entre tots els canals de televisió, s'emeten un total de 30 notícies científiques al mes, o el que és el mateix, una sola al dia.

Per què els continguts científics ocupen un lloc pràcticament testimonial en els telenotícies espanyols? Quins temes aconsegueixen passar el filtre dels informatius? Quines són les fonts més recurrents dels periodistes? Aquests són alguns dels interrogants que planteja l'informe i que van formar part del quart debat sobre periodisme científic de la Fundació Dr. Antoni Esteve, celebrat el 6 de novembre de 2009 i que, per primera vegada, va tenir lloc a Madrid. De nou, quatre periodistes i quatre científics van ser convocats per intercanviar punts de vista i consensuar opinions entorn a les dades de la investigació dirigida per Francescutti.

Aquest Quadern Dr. Antoni Esteve reuneix, doncs, dos valuosos elements d'anàlisi. En primer lloc, els resultats de la recerca "La información científica en los telediarios españoles", la primera al nostre país que quantifica al llarg de tot un any el volum de notícies científiques en els informatius amb més audiència. En segon lloc, les reflexions sobre aquestes dades dels vuit participants en el debat posterior.

L'àmbit científic està representat en el llibre per José Elguero, l'Institut de Química Mèdica del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC); Antonio Hernando, director de l'Institut de Magnetisme Aplicat; Ignasi Ribas, investigador de Astrofísica del CSIC i Antoni Trilla, del servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona.

Per la seva banda, els periodistes estan representats per Graziella Almendral, ex redactora d'Antena 3 Notícies i responsable en l'actualitat de Indagando TV, canal dedicat íntegrament a la ciència a Internet; Antonio Calvo Roy, president de l'Associació Espanyola de Comunicació Científica; Ignasi Fernández Bayo, director de l'empresa de promoció científica Divulga SL, i José María Montero, director del programa mediambiental Espacio Protegido de Canal Sur 2. Si ho desitja, pot sol•licitar un exemplar del llibre en paper a la pàgina web www.esteve.org.

Coordinadors: Elisabet Serés, Laia Rosich y Fèlix Bosch.

El 2005, la Fundació Dr. Antoni Esteve va posar en marxa un nou Seminari de formació que ofereix les claus per a una bona presentació oral en l’àmbit de la biomedicina. Ara, aquest nou Quadern reuneix per primera vegada en castellà les recomanacions generals que hauria de complir una bona comunicació oral a l’entorn científic.

Tot i que donar a conèixer els resultats, ja sigui mitjançant un article científic o una presentació oral, és una de les etapes més importants de tota investigació, la formació en aquestes facetes ha estat relegada a un tipus d’aprenentatge implícit a la feina diària. De fet, un estudi recent publicat a Medicina Clínica situa la comunicació oral com una de les habilitats amb més demanda entre els professionals sanitaris.

Aquest Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve número 20 reuneix tant els aspectes estrictament científics del contingut de la presentació oral com els formals referents a l’expressió verbal, la regulació de la veu o el llenguatge corporal. Així, les recomanacions aborden aspectes com l’estructuració del contingut, la confecció de gràfiques científiques o les principals aplicacions de PowerPoint, però també altres qüestions imprescindibles com la dicció, la postura o la bidireccionalitat amb l’audiència.

Per a aprofundir en tots els aspectes que afecten a una presentació oral, el Quadern Presentaciones orales en biomedicina compta amb l’aportació tant de científics amb àmplia experiència en comunicació com de professionals vinculats a les arts escèniques. Entre els 11 capítols del llibre, també se n’inclou un de introductori sobre la importància de la comunicació en l’àmbit científic, a càrrec de l’Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra. A aquest li acompanya també un altre capítol específic sobre la defensa oral d’un pòster científic, que escriu Elena Guardiola, del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra. Si ho desitja, pot sol•licitar un exemplar del llibre en paper a la pàgina web www.esteve.org.

Després de publicar la sèrie Dotze dones en la biomedicina del segle XX a Annals de Medicina, la revista de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, la Fundació Dr. Antoni Esteve comença la distribució del quadern homònim que recopila les aportacions científiques i la biografia de dotze investigadores de primer nivell.

L’obra no només recull la recerca per la qual han estat reconegudes en la història de la medicina –set d’elles van obtenir un Premi Nobel- sinó també els obstacles que es van anar trobant al llarg de la seva carrera per tal d’obtenir un reconeixement professional.

Aquest és el cas, per exemple, de Rita Levi-Montalcini, Premi Nobel de Medicina pel descobriment del factor de creixement nerviós, i a qui el fet de ser dona, jueva i investigadora en plena dictadura de Mussolini no la va frenar per a dedicar tota la seva vida a la ciència.

Un reconeixement que no va obtenir de la mateixa forma Rosalind Franklin, científica que va tenir un paper decisiu en un dels avenços més transcendentals del segle XX –el descobriment de l’estructura del DNA- però que no va ser recompensada amb el Nobel concedit el 1962 a Watson, Crick i Wilkins.

El fenomen de la immigració ha suposat tot un repte per als professionals de la salut, no només per problemes de comunicació, sinó també pels hàbits tradicionals per al tractament de malalties que predominen en els països d’origen. Al Magrib, d’on procedeixen un gran percentatge dels immigrants que arriben al nostre país, l’ús de plantes medicinals a la medicina popular és una pràctica ben habitual.

A la consulta, els pacients no solen mencionar el consum d’aquests remeis alternatius, bé perquè els consideren innocus o perquè ho troben innecessari. Els metges, per la seva banda, tampoc acostumen a preguntar al respecte per falta d’hàbit i perquè fins ara no existia una font contrastada que reunís les característiques demostrades d’aquest tipus de teràpies naturals.

Per aquest motiu, la Fundació Dr. Antoni Esteve ha editat la Guía de plantas medicinales del Magreb, un Quadern en què no només s’enumeren les principals plantes medicinals de la cultura popular del Magrib i els seus principis actius, sinó que també identifica cadascuna d’aquestes drogues vegetals amb les seves diferents denominacions, els seus equivalents en àrab estàndard i berber i els seus noms populars traduïts a les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol. Tot amb l’objectiu de que el metge pugui identificar amb exactitud el remei tradicional i valorar si el pacient ha d’abandonar o no el tractament natural per possibles efectes adversos.

La guia reuneix en imatges en color les 25 plantes medicinals que més s’utilitzen al Magrib en completes fitxes que contenen la seva descripció, els efectes adversos, contraindicacions i interaccions conegudes amb medicaments convencionals. Realitzat per José Alfonso del Villar Ruiz de la Torre i Esther Melo Herráiz, aquest Quadern és una de les poques publicacions contrastades científicament que duen a terme una crítica raonada dels remeis populars.

La figura del redactor mèdic és bastant desconeguda. Tot i que és una professió puixant en sectors com el farmacèutic, el de la comunicació en l'àrea de salut o l'editorial; fins i tot dins d'aquests àmbits es desconeixen les funcions principals o el tipus de documents que es beneficien d'aquest treball altament especialitzat . Aquest Quadern de la Fundació Dr Antoni Esteve tracta de cobrir almenys una part d'aquesta llacuna d'informació dirigint-se a tots aquells interessats a conèixer qui és, a què es dedica i com treballa un redactor mèdic.

Fernando Rico-Villademoros i Vicente Alfaro, coordinadors d'aquesta nova publicació, són membres de la jove Associació Espanyola de Redactors de Textos Mèdics, l'objectiu del qual és facilitar l'intercanvi d'informació entre aquests professionals. Des d'aquesta entitat reivindiquen el paper d'una professió que als Estats Units compta amb una associació professional, l'American Writers Association, amb més de 5.600 membres i 60 anys d'història.

Després de descriure l'evolució de la redacció mèdica a Espanya, la primera part del llibre aborda la professió des dels seus diferents àmbits: les farmacèutiques, les empreses que investiguen per contracte (CRO), les agències d'informació mèdica i el professional independent o freelance . A la segona meitat es comprenen aspectes d'interès per a l'exercici de la professió com la formació continuada, l'accés a les fonts d'informació, el comportament ètic i la importància del llenguatge precís. Si ho desitja, pot sol·licitar un exemplar del llibre a travès de la pàgina web www.esteve.org.

El respecte a la llibertat de la persona i els drets del malalt han anat adquirint amb el temps un major pes en l'àmbit sanitari, on la implantació del consentiment informat ha suposat un dels avenços més rellevants. No obstant això, tots els esforços per dotar de majors garanties als pacients es troben amb una realitat diferent a la desitjable. En el millor dels casos, quan la persona coneix tots i cadascun dels seus drets, es topa amb la barrera infranquejable d'una terminologia mèdica difícil de desxifrar. Conceptes com dignitat o qualitat de vida es tornen tan irremediablement subjectius que resulta gairebé impossible delimitar-los.

Les decisions són més difícils com més greu és la situació del malalt i quan les emocions tenen més pes que les raons. I igualment són complicades quan sorgeixen esperances en forma d'assaig clínic i de medicaments prometedors. Alhora que augmenta la responsabilitat del pacient sobre la seva salut, creix també la necessitat de conèixer la seva percepció sobre algunes d'aquestes mesures que li garanteixen una major autonomia.

Amb aquesta filosofia, quatre professionals del món de la sanitat i quatre representants de diferents associacions de pacients van seure cara a cara per discutir diferents aspectes del tractament amb medicaments. Aquest nou Quadern de la Fundació Dr Antoni Esteve recull les reflexions dels vuit participants que es van donar cita a Barcelona el 2007 per participar en la jornada sobre El malalt com a subjecte actiu en la terapèutica.

La trobada es va centrar en quatre punts específics de la terapèutica en què el pacient té molt a dir. D'una banda, les virtuts, i també les limitacions, de l'eina legal per antonomàsia de l'autonomia del pacient: el consentiment informat. L'altra, el xoc, bastant freqüent, entre l'eficàcia terapèutica i la qualitat de vida. Seguidament, els dilemes que pot plantejar l'aparició de medicaments prometedors, encara que d'utilització necessàriament restringida. Finalment, la possibilitat de remunerar als pacients que accepten ser inclosos en un assaig clínic.

Representant a les associacions de pacients, van acudir a la cita Águeda Alonso, de l'Associació Espanyola d'Esclerosi Múltiple; Glòria Cavanna, de la Federació d'Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública; Montserrat Domènech, del Grup Àgata (Associació Catalana de Dones Afectades de Càncer de Mama) i José Ramírez, de l'Associació de Pacients Coronaris APACOR.

La comunitat científica va estar representada per Xavier Carné, de la Unitat de Farmacologia Clínica de l'Hospital Clínic de Barcelona; María Casado, de l'Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona; Pere Gascón, del Servei d'Oncologia Mèdica de l'Hospital Clínic de Barcelona i Gaietà Permanyer, del Servei de Cardiologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron de Barcelona.

A més de les reflexions dels participants a la reunió, el Quadern també inclou la Carta de drets i deures dels ciutadans en relació amb la salut i l'atenció sanitària, elaborat pel Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Si ho desitja, pot sol·licitar un exemplar del llibre a través de la web www.esteve.org.

Publish or perish. Aquesta és la màxima que obliga els científics a publicar els resultats de les seves investigacions si volen obtenir a canvi una rellevància en el seu àmbit de treball. De fet, sol dir-se que una investigació no finalitza fins que es plasma en paper. Tanmateix, i tot i la importància que adquireix la publicació dels resultats en la carrera de tot científic, no existeix en els estudis oficials una matèria que introdueixi el futur investigador en el món de la redacció d’articles biomèdics.

Amb deu edicions en diferents punts de la geografia espanyola, els seminaris de formació sobre Com redactar un article científic que la Fundació Dr. Antoni Esteve va iniciar el 2001 van suposar un primer i important gra de sorra. L’edició ara de Redacción científica en biomedicina: lo que hay que saber, manual indispensable sobre escriptura científica, contribueix de nou a cobrir aquest forat formatiu.

El llibre no només desenvolupa de forma didàctica els aspectes formals que cal tenir en compte a l’hora de redactar un article científic, sinó que també ens aproxima als diferents tipus d’article o al procés de publicació biomèdica. El Quadern es dirigeix fonamentalment a estudiants i professionals de la comunitat científica.

Els fullets de salut són un dels mitjans més utilitzats per a l’educació sanitària de pacients, familiars, persones que vetllen malalts i ciutadans en general. Nombroses institucions de salut pública, empreses farmacèutiques, associacions de pacients i col•legis de metges, entre d’altres, s’esforcen en transmetre als ciutadans informacions de caràcter mèdic amb diferents propòsits. Tot i això, crida l’atenció l’escàs interès que encara avui susciten aquest tipus de textos entre la majoria de professionals sanitaris.

Aquest manual pràctic neix amb l’objectiu de servir com a guia per a l’elaboració de fullets de salut i per a millorar la seva qualitat en espanyol. Cómo elaborar folletos de salud destinados a los pacientes reuneix una sèrie de recomanacions i pautes que permeten al redactor resoldre els principals dubtes que se li poden plantejar en la redacció i el disseny d’aquest tipus de material educatiu per a pacients.

Elaborat per Mª Blanca Mayor, doctora en Traducció i Interpretació per la Universitat de Granada, aquest Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve número 14 pren com a exemple 267 fullets de salut procedents de diferents institucions per tal d’il•lustrar cadascuna de les seves recomanacions. A més, l’autora incorpora un conjunt d’activitats per a que el lector posi en pràctica els diferents consells que el manual proporciona sobre l’elaboració de fullets de salut.

Aquesta nova publicació de la Fundació Dr. Antoni Esteve recopila les aportacions científiques i la biografia de dotze investigadores de primer nivell, però no només recull la recerca per la qual han estat reconegudes en la història de la medicina –set d’elles van obtenir un Premi Nobel- sinó també els obstacles que es van anar trobant al llarg de la seva carrera per tal d’obtenir un reconeixement professional.

Aquest és el cas, per exemple, de Rita Levi-Montalcini, Premi Nobel de Medicina pel descobriment del factor de creixement nerviós, i a qui el fet de ser dona, jueva i investigadora en plena dictadura de Mussolini no la va frenar per a dedicar tota la seva vida a la ciència.

Un reconeixement que no va obtenir de la mateixa forma Rosalind Franklin, científica que va tenir un paper decisiu en un dels avenços més transcendentals del segle XX –el descobriment de l’estructura del DNA- però que no va ser recompensada amb el Nobel concedit el 1962 a Watson, Crick i Wilkins.

Roser Gonzàlez-Duarte, catedràtica de Genètica de la Universitat de Barcelona i coordinadora d’aquesta publicació, es va encarregar de presentar el llibre el passat 15 de novembre de 2007 a El Palauet de Barcelona amb el recolzament dels autors que han col•laborat en la seva realització i davant d’un nombrós auditori àmpliament dominat per dones.

Woo-suk Hwang és un bon exemple de noticia universal. Els seus prometedors avenços en clonació terapèutica i la revelació posterior de que no eren res més que una gran mentida van saltar a les primeres planes de tota la premsa internacional. Els mateixos mitjans que el maig de 2005 van catapultar el coreà al cim de la investigació mundial l’incloïen mesos més tard a la llista d’estafadors científics més rellevants. La premsa va considerar el cas com un revés per a les publicacions biomèdiques, que havien de considerar els seus mètodes editorials. Tanmateix, cap mitjà de comunicació de masses, que se sàpiga, va realitzar un exercici d’autocrítica sobre el seu paper en aquesta història.

Les investigacions de Hwang, les seves expectatives i desencants, van suposar un bon punt de partida per a l’anàlisi de les virtuts i les carències del periodisme científic. Al voltant d’aquest tema sorgeixen serioses reflexions sobre el camí emprès per les revistes científiques, cada cop més pendents de la seva presència als mitjans, o sobre la tasca periodística a l’hora d’informar o formar al públic sobre temes tan complexos com la clonació terapèutica. Són només dos exemples de qüestions que es van plantejar al tercer debat sobre periodisme científic de la Fundació Dr. Antoni Esteve i que es recullen en aquest Quadern.

Hugo Cerdà, periodista dels suplements de salut i futur de El País, Enrique Coperías, subdirector de la revista Muy Interesante, Joaquim Elcacho, periodista de ciència i medi ambient de l’Avui, i Pablo Francescutti, del Grup d’Estudis Avançats de Comunicació de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid van ser els quatre representants de l’àmbit de la comunicació. Jaume Baguñà, del departament de Genètica de la Universitat de Barcelona, Acaimo González, del CSIC, Francisco Murillo, del departament de Genètica de la Universitat de Múrcia, i Francesca Vidal, del departament de Biologia Cel•lular de la Universitat Autònoma de Barcelona van representat la banda científica.

Tots els seus comentaris i opinions sobre els diferents episodis de la clonació terapèutica als mitjans de comunicació es recullen en aquesta publicació, juntament amb els articles que van servir com a punt de partida per a la discussió i que provenen dels diaris internacionals The Chosun Ilbo (Corea del Sud), Libération (França), Clarín (Argentina) i USA Today (Estats Units).

El 10 d’octubre de 1982 naixia el primer suplement de Ciència de La Vanguardia. Exactament 25 anys després, en el marc de l’Any de la Ciència de Barcelona, es va presentar a la ciutat comtal el Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve La ciencia en los medios de comunicación, un homenatge a aquesta iniciativa editorial i a qui va desenvolupar un paper clau en la seva gestació, el periodista científic Vladimir de Semir.

A l’acte celebrat a El Palauet de Barcelona van acudir personalitats destacades de l’àmbit científic i de la comunicació, com Jordi Camí, director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona; Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas; Anna Veiga, directora del Banc de Línies Cel•lulars del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona; Miquel Vilardell, director de Medicina Clínica, o el periodista Salvador Alsius.

La ciencia en los medios de comunicación recull alguns dels articles més representatius de la carrera de Vladimir de Semir des del naixement, ara fa un quart de segle, d’una de les seves aventures més conegudes, el suplement de Ciència de La Vanguardia. La contribució de De Semir al periodisme científic com a gestor, docent, comunicador i impulsor de múltiples iniciatives (la més recent, la celebració de l’Any de la Ciència) queda reflectida en el total de 42 articles que es recopilen en el llibre presentat el passat 10 d’octubre de 2007.

Des del primer telescopi orbital, article amb què va obrir el suplement de La Vanguardia el 1982, fins a les seves últimes reflexions com a director de l’Observatori de la Comunicació Científica, passant per molts altres textos publicats en diferents mitjans de comunicació són alguns dels continguts seleccionats en aquesta nova publicació de la Fundació Dr. Antoni Esteve.

El suplement de Ciència de La Vanguardia (després anomenat Ciència i Tecnologia) i el seu company Salut i Qualitat de Vida (més tard Medicina i Salut) haurien de representar per a molts lectors una finestra d’accés a la ciència, en la seva accepció més àmplia, i per a molts científics la possibilitat de comunicar-se directament amb la societat. Aquests suplements encara avui es recorden com una empresa valuosa i mereixedora d’aplaudiment.

Tot i l’enorme potencial de la Unió Europea per a la innovació científica per la seva ciència d’excel·lència i la seva experiència educativa, en els últims anys ha disminuït el descobriment de nous fàrmacs al vell continent. Aquesta demora es podria atribuir, entre altres factors, a un cert dèficit de velocitat i capacitat de reacció davant dels nous reptes i oportunitats en un camp tan dinàmic com el de la recerca de medicaments.

Amb l’objectiu d’invertir aquesta tendència va néixer la Plataforma Tecnològica Europea IMI (Innovative Medicines Initiative), una institució que té com a àmbits prioritaris de treball les activitats d’educació i formació. A Espanya, la Plataforma Española de Medicamentos Innovadores (PTEMI), germana de la iniciativa europea, té com a finalitat agrupar i estructurar els esforços per a promoure la R+D de medicaments, estimulant la cooperació entre tots els agents implicats i la seva participació en les iniciatives europees corresponents.

Els coordinadors de l’Àrea d’educació i formació de la PTEMI, Jaime Algorta, Mabel Loza i Antonio Luque, són els reponsables de l’edició d’aquest quadern que recull els continguts de la I Jornada d’Educació i Formació d’aquesta institució i que es va celebrar el juny de l’any passat. Entre els objectius de la reunió, i per tant, d’aquest llibre es troba identificar i integrar les iniciatives espanyoles de formació en l’àmbit de la recerca de fàrmacs, punt en el que es troba la Fundació Dr. Antoni Esteve en la seva aposta per una formació continuada. Si ho desitja, pot sol·licitar un exemplar imprés del llibre a través de la nostra pàgina web www.esteve.org.

Publish or perish. Aquesta és la màxima que obliga els científics a publicar els resultats de les seves investigacions si volen obtenir a canvi una rellevància en el seu àmbit de treball. De fet, sol dir-se que una investigació no finalitza fins que es plasma en paper. Tanmateix, i tot i la importància que adquireix la publicació dels resultats en la carrera de tot científic, no existeix en els estudis oficials una matèria que introdueixi el futur investigador en el món de la redacció d’articles biomèdics.

Amb deu edicions en diferents punts de la geografia espanyola, els seminaris de formació sobre Com redactar un article científic que la Fundació Dr. Antoni Esteve va iniciar el 2001 van suposar un primer i important gra de sorra. L’edició ara de Redacción científica en biomedicina: lo que hay que saber, manual indispensable sobre escriptura científica, contribueix de nou a cobrir aquest forat formatiu.

El llibre no només desenvolupa de forma didàctica els aspectes formals que cal tenir en compte a l’hora de redactar un article científic, sinó que també ens aproxima als diferents tipus d’article o al procés de publicació biomèdica. Dirigit fonamentalment a estudiants i professionals de la comunitat científica. Si ho desitja, pot sol·licitar un exemplar imprés a través de la nostra pàgina web www.esteve.org.

Coordinadors: Lluís Blanch i Agustín Gómez de la Cámara

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix hospital com “l’establiment on es proporciona assistència mèdica i sanitària completa, que generalment és també un centre de formació de personal sanitari”. En la mateixa definició del terme, per tant, apareix intrínsecament el que encara és una tònica habitual al nostre país: els centres assistencials col•loquen en un segon terme la investigació i la docència en benefici d’una atenció millor als seus pacients. En canvi, la majoria de la comunitat científica considera necessària una convergència de les tres tasques a l’àmbit clínic. Aquesta és, almenys, la conclusió que es desprèn de la jornada entre investigadors clínics i responsables d’investigació de diferents hospitals espanyols organitzada per la Fundació Dr. Antoni Esteve i de la qual neix aquest nou Quadern. Per ara, aquest desig de convergència acostuma a topar frontalment amb les tradicions que encara perduren no només a les gerències dels centres assistencials sinó també en totes les parts implicades, des de l’Administració fins als mateixos professionals. El clínic motivat es troba a la seva pràctica quotidiana amb diferents barreres que dificulten la conciliació de la tasca assistencial amb la investigació i la docència. Alguns d’ells són impediments tangibles, com l’absència d’inversions, d’estructures, d’espai o de temps, i d’altres són més immaterials, com la manca de reconeixement en la carrera professional o l’escassa motivació. En tot cas, “conciliar la innovació i el desenvolupament amb la bata blanca i el pijama verd significa aportar un valor afegit, ja que ens permet millorar i adequar l’atenció que proporcionem als nostres pacients”, assegura Agustín Gómez de la Cámara, de la Unitat d’Investigació de l’Hospital Universitari 12 de Octubre de Madrid i coordinador d’aquest llibre juntament amb Lluís Blanch, de la Unitat de Cures Intensives de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell.

El periodisme biomèdic s’enfronta des de fa temps a una sèrie de canvis i reptes que, com a mínim, l’obliguen a replantejar-se els seus objectius i la seva raó de ser. La irrupció d’Internet, encara que soni a tòpic, ha fet trontollar els fonaments, no només d’aquesta especialitat periodística, sinó també del conjunt de mitjans de comunicació. Tot i això, la Xarxa és només un dels molts fronts oberts.

Les grans revistes científiques, com Nature o Science, aposten decididament per una major presència mediàtica. La influència dels gabinets de comunicació augmenta al mateix ritme que el nombre d’institucions que consideren indispensable comptar amb aquests departaments de premsa. El periodista, per la seva banda, es veu cada cop més dirigit cap a un territori còmode i amable del qual li resulta bastant mandrós sortir-ne. Tanmateix, aquest és un panorama que planteja reflexions serioses sobre la seva funció i sobre com han d’adaptar-se els mitjans de comunicació a aquest context.

El receptor també està evolucionant. L’audiència decideix, i cada cop més. “Ens apropem a noves pautes de comportament sobre com s’accedeix a la informació i com es transmet el coneixement a la societat” afirma Vladimir de Semir, coordinador d’aquest llibre i qui va ser durant molts anys director del suplement científic de La Vanguardia, avui extingit. Internet novament torna a aparèixer com a principal causant d’aquesta nova actitud de la societat. Gràcies a aquesta eina de comunicació, els usuaris accedeixen directament a les fonts d’informació que són del seu interès, ignorant cada cop més als mitjans de comunicació convencionals. Si la seva funció d’intermediari poc a poc es dilueix amb l’establiment d’una comunicació directa entre institucions i societat o si la informació que li arriba és cada cop més homogènia i està cada vegada més dirigida, quin paper li queda al periodista?

Aquesta és la pregunta que van intentar respondre els 28 assistents a la jornada sobre periodisme biomèdic organitzada per la Fundació l’octubre de 2005, entre ells científics i representants de diferents mitjans i agències de comunicació. Tres estudiosos sobre el tema van intentar també aportar-hi una mica més de llum al respecte: Gemma Revuelta, de l’Observatori de la Comunicació Científica a Barcelona; Erik Cobo, del Departament d’Estadística i Investigació Operativa de la Universitat Politècnica de Catalunya, i Rafael Bravo, metge del Centre de Salut Sector III de Getafe (Madrid) i creador de la pàgina web Infodoctor.org. Tant les seves presentacions com les posteriors discussions generades durant la reunió estan recollides en aquesta nova publicació de la Fundació Dr. Antoni Esteve en què el periodisme científic torna a ser el protagonista.

Mateu Orfila (1787-1853) va ser més conegut, més enllà del món científic i acadèmic, per la seva intervenció com a perit en processos judicials de gran transcendència pública, com per exemple el de Madame Lafarge, acusada d’assassinar amb arsènic el seu marit. El motiu de la seva participació en aquests judicis no era cap altre que la seva experiència en el camp de la toxicologia. Orfila, amb els seus estudis, va aportar un gran coneixement sobre les característiques dels verins, la seva acció, els símptomes, les lesions anatòmiques que produïen i les pautes que s’havien de seguir per minvar-ne els efectes.

El 12 de març de 1853 moria a Paris d’una pulmonia el que ja es considera com el científic més important de Menorca. Conscients d’això, a la seva ciutat natal, Maó, ja li van dedicar el 2004 un simposi per a commemorar el 150 aniversari de la seva mort. Per tal de recollir l’esperit d’aquella reunió internacional, el 2006 s’han editat dues publicacions que reflecteixen la influència del científic menorquí.

Chemistry, Medicine and Crime, arran de la figura de Mateu Orfila, fa un recorregut històric per alguns aspectes que van caracteritzar la química i latoxicologia del segle XIX. El paper de la medicina forense en les investigacions criminals, les tècniques d’experimentació animal o les controvèrsies al voltant de la química i la toxicologia d’aquella època són alguns dels aspectes que es recullen en aquesta publicació. Editada perWatson Publishing International amb la participació de la Fundació Dr. Antoni Esteve, el llibre està a la venda en diferents llibreries internacionals i a través d’Internet. La Fundació no obté cap benefici d’aquestes vendes.

Entre la ciencia y el crimen: Mateu Orfila y la toxicología del siglo XIX forma part de la col•lecció Quaderns de la Fundació Dr. Antoni Esteve i, per tant, és de distribució gratuïta. Aquesta publicació reuneix, en la seva traducció al castellà, alguns dels articles més destacats de l’original anglès. Articles que han escrit destacats historiadors de la ciència i amb una important documentació gràfica de l’època. José Ramón Bertomeu Sánchez i Agustí Nieto Galan, membres fundadors del grup internacional Science and Technology in the European Periphery són els coordinadors d’ambdues edicions.

Una sèrie d’articles publicats a British Medical Journal sobre com ensenyar i com aprendre medicina. És el contingut de l’últim Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve que es va presentar el passat 30 de gener de 2007 al Palauet de Barcelona. L’acte el van presentar els Drs. Joan Rodés, director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, i Peter Cantillon, del departament de Medicina General de la National University of Ireland i un dels autors de l’original en anglès, l’ABC of learning and teaching in medicine.

Aprendizaje y docencia en medicina recopila els catorze articles que sobre aquesta matèria va publicar BMJ. Textos tots ells acompanyats de didàctics ajuts iconogràfics i que tenen com a objectiu il•lustrar com la teoria i la investigació educativa sustenten la viabilitat d’ensenyar i aprendre. Les coordinadores d’aquesta publicació, juntament amb Cantillon, són Linda Hutchinson, directora d’Educació del University Hospital Lewisham de Londres i Diana Wood, directora d’Educació Mèdica a la School of Clinical Medicine de la Universitat de Cambridge.

Blackwell Publishing, editora de l’original anglès, ha concedit l’autorització a la Fundació Dr. Antoni Esteve per a traduir al castellà aquesta publicació que, tal i com va recordar Rodés, amb l’horitzó Bolonya, arriba en un moment clau en la reforma de l’ensenyament superior al nostre país.

*Sols disponible en format imprès fins a esgotar les existències.

En un any marcat informativament per la grip aviària, no està de més fer la vista enrere per comprovar que fa només dos anys va succeir un fenomen que hi guarda moltes semblances. L’aparició d’una malaltia d’origen desconegut en una regió del sud de la Xina i la seva propagació posterior cap a diferents països occidentals feia saltar totes les alarmes internacionals davant la possibilitat d’una pandèmia global. Es tractava de la Síndrome Respiratòria Aguda Greu, més coneguda com a SARS.

La Fundació Dr. Antoni Esteve publica ara un llibre que intenta analitzar amb la perspectiva que concedeix el pas del temps la cobertura informativa que es va fer d’aquesta malaltia. Una malaltia que el 2003 va ocupar, només a Espanya, més de 1.200 textos informatius i 140 portades dels cinc diaris més importants. Una epidèmia que va infectar a més de 8.000 persones a 30 països dels cinc continents i que va provocar 812 morts.

Sobre la SARS va tractar el segon debat sobre periodisme científic organitzat per la Fundació al maig de l’any passat (el primer va girar al voltant de la seqüenciació del genoma humà) i tots els punts que s’hi van discutir es recullen en aquest Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve número 4. Per això, s’ha comptat amb l’aportació de cadascun dels vuit participants en el debat.

Per una banda, quatre periodistes (Pere Gaviria, sotscap de la secció de Societat dels Serveis Informatius de Televisió de Catalunya, Pablo Jáuregui, cap de la secció de Ciència d’El Mundo, Pilar Perla, coordinadora del suplement científic Tercer Milenio de Heraldo de Aragón, i Gemma Revuelta, sotsdirectora de l’Observatori de la Comunicació Científicade la Universitat Pompeu Fabra), i per l’altra, quatre científics relacionats amb l’àmbit de les malalties infeccioses (Ildefonso Hernández, president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia, Francesc Gudiol, del Servei de Malalties Infeccioses de la Ciutat Sanitària de Bellvitge, Jerónimo Pachón, de la Unitat Clínica de Malalties Infeccioses dels Hospitals Universitaris Virgen del Rocío de Sevilla, i José María Aguado, de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital 12 de Octubre de Madrid).

Va ser la SARS una amenaça tan preocupant com per justificar la gran quantitat d’informació que s’hi va abocar? Van ser els mitjans de comunicació els que van jugar un paper determinant en la creació de l’alarma social o aquesta la va generar l’Organització Mundial de la Salut? Va ser correcta la cobertura informativa de l’epidèmia? Què ha après la societat de la SARS? Són algunes de les qüestions que es van tractar en aquesta reunió sobre periodisme científic i que es recullen en aquest llibre.

El Quadern inclou, a més de tots els continguts del debat, un resum explicatiu de l’evolució de la SARS i una recopilació de diferents articles sobre l’epidèmia que es van publicar a la premsa internacional (The Washington Post, Le Figaro, The Toronto Star, i The People’s Daily).

*Sols disponible en format imprès fins a esgotar existències.