Casos oberts de la història de l’art: la tasca dels artistes a la fàbrica

Aquest article qüestiona el context en el qual la producció artística en relació amb la història industrial pot entrar a formar part de les narratives oficials de l’art. Prenent com a exemples la sèrie escultòrica Voltron de David Smith (1962), la performance Carriage Discreteness (1966) d’Yvonne Rainer i el treball d’Stuart Brisely a Hille Fellowship Poly Wheel (1970), proposo que observar la producció d’obres d’art en entorns industrials implica un doble compromís per a la història de l’art. D’una banda, investigar obres d’art construïdes amb materials i formes de producció industrials exigeix una anàlisi dels “indicis concrets i directes” que proporcionen els materials (Didi-Hubermann, 2015; Rubio, 2012). D’altra banda, conviden a la valoració d’arxius informals i “indicis dubtosos” relacionats amb el coneixement tàcit de la producció, l’autodocumentació subjectiva i la història oral (Rosnow i Fine, 1976).

Des d’aquesta perspectiva, la producció dels artistes en el context de la cultura industrial i les pràctiques d’autogestió del temps dels treballadors aporten un altre punt de vista sobre com es duu a terme la inscripció en l’àmbit de l’alta i la baixa cultura en la història de l’art. En un moment en què les pràctiques artístiques i comissarials contemporànies mostren un interès renovat pels artefactes “forans”, els models i les formes de treball diferents adoptats pels casos d’estudi proposats permeten contemplar narratives històriques de l’art potencials, a través de l’òptica dels estudis de la classe treballadora i el gir material contemporani.