Les virtualitats de l’art (o com l’art és, per damunt de tot, virtual)

Virtual deriva del llatí virtus: poder, facultat, força, virtut. Avui és un terme que s’utilitza per referir-se a allò que reprodueix l’experiència de la realitat en el mitjà digital. A l’espai artístic, per la seva banda, es denomina art virtual a aquelles obres que són el resultat de la interacció multimèdia home-màquina desenvolupada mitjançant la tecnologia de la realitat virtual. Però virtual és el nom principal de l’ésser en l’obra del filòsof francès Gilles Deleuze. No té cap relació amb  allò il·lusori o fals, de manera que hi hauria una deformació col·lectiva del concepte, un malentès integral heretat del món tecnològic, empresarial i del màrqueting. Aquest article pretén reprendre allò virtual deleuzià per traslladar-lo del camp filosòfic a l’espai de l’art i demostrar la seva relació. S’ha utilitzat una metodologia qualitativa basada en la literatura comparada que ha partit de l’exegesi com a mètode per afrontar la definició d’allò virtual fins a arribar a l’eisegesi en el corpus relatiu a les virtualitats de l’art. Conclou que la potencialitat de l’obra d’art resideix en la seva capacitat per generar virtualitats. Allò virtual és el lloc de l’enigma, el poder de la il·lusió, la veritable estratègia de l’art. L’obra d’art és el problema, l’art és el conjunt problemàtic. Allò virtual és el fonament de l’art. L’art és, fonamentalment, virtual.