Dickens segons Carner i Sellent. La traducció de l’emotivitat en dos models de llengua

Aquest treball té per objectiu descriure el tractament que dues traduccions catalanes, la de Josep Carner i la de Joan Sellent, han donat al discurs del narrador de David Copperfield de Charles Dickens, i concretament a l’emotivitat que caracteritza aquest discurs, que l’autor assoleix mitjançant l’ús recurrent d’un seguit de recursos lingüístics: adjectius valoratius, adverbis i locucions adverbials intensificadors, superlatius i comparacions. Les dues versions pertanyen a dos moments ben diferents de la història de la prosa catalana, el 1930 i el 2003, respectivament, i el treball es proposa de relacionar les tries dels dos traductors amb el model de llengua de cadascun. La conclusió a què s’arriba és que, en el fragment analitzat, tots dos traductors han resolt d’una manera molt semblant la tensió que hi ha entre la sensibilitat de l’autor i la del traductor (adequació i acceptabilitat), situant-se en un punt equidistant entre els dos extrems, en un afany per reflectir tant com poden de l’original sense renunciar al seu model de llengua, el qual, això sí, és gairebé oposat.