Noves maneres d’amagar-se: cap al realisme de la metainterfície

Les interfícies tenen una història de realisme, ja que són intents de cartografiar, representar i interactuar amb la realitat. Però els canvis recents en la interfície, que inclouen la manera en què entenem, utilitzem, dissenyem i construïm interfícies, han provocat una nova anàlisi del seu realisme. La interfície contemporània és omnipresent i invisible, està integrada en els objectes quotidians i es caracteritza per intercanvis d’informació que no veiem entre objectes. Amb l’augment actual dels dispositius mòbils, sensors incrustats, serveis al núvol i captació de dades, un nou paradigma d’interfície, la metainterfície, sorgeix allà on les dades i el software desapareixen dels nostres dispositius en el núvol global. La metainterfície indica que la interfície s’ha tornat més abstracta, generalitzada, però també espacialitzada, en el sentit que és ubiqua, mòbil, urbana i que es relaciona amb el nostre entorn. La metainterfície com a concepte, indústria i pràctica artística o de disseny reclama un nou tipus de realisme que combina allò que veus (per exemple, dades, eines, operacions i transaccions) amb com ho veus (la metainterfície i el seu software, xarxes i execucions) i com et veu a tu (com capta, tracta les dades, elabora el perfil, computa o «executa» l’usuari o usuaris). En un altre sentit, necessitem una «manera de veure» que vagi més enllà d’allò visual i que integri la metainterfície i els seus efectes. De fet, aquests efectes es poden veure com dues maneres d’amagar-se: 1) l’amagatall minimalista, per exemple, amagar-se del processament de dades, la monitorització i l’elaboració del perfil que es desenvolupen en infraestructures computacionals al núvol just darrere de la interfície de l’usuari minimalista, i 2) l’amagatall de l’entorn, que inclou amagar el seu mode de control com a intel·ligent, per exemple. Aquestes dimensions de vegades es combinen, però se’n pot fer recerca en tallers de realisme de la metainterfície. Aquest article analitzarà aquestes opcions centrant-se en l’art que explora i produeix alternatives a aquesta aparent desaparició per part dels artistes Ben Grosser, Joana Moll, James Bridle, E. L. Putnam, i els tallers de Joana Moll i els autors, entre d’altres.