Veus de máquina

Avui dia són més aparents que mai les tensions existents entre la lluent pàtina de les tecnologies de consum, el seu disseny intuïtiu i interfícies senzilles i les rígides, inflexibles i rigoroses infraestructures derivades de la programació, l'electrònica i l'electricitat que les fa possibles. L'interès de la indústria actual per agrupar-se i integrar-se en serveis com iCloud d'Apple presenta agents dispars com un objecte únic. Aquest projecte ideològic allunya els usuaris de les prestacions i la techne dels objectes en ells mateixos. Hi ha un desfasament entre la imatge i la tela, entre la superfície i la profunditat.

 En aquest article es repassen breument les implicacions crítiques i filosòfiques d'aquesta discordança, recalcant els territoris discursius que han introduït els artistes i, especialment, les oportunitats creatives que comporta la utilització d'exemples de «veus de màquina» -glitch (fallades tècniques), soroll estàtic, enregistraments o restes magnètiques- com a material artístic. S'argumentarà que aquests materials permeten escurçar la distància entre imatge i objecte. S'analitzaran dues obres que exploren aquestes possibilitats en el context de l'art basat en pantalla.

 Finalment es postula que el desenvolupament tecnològic s'ha basat sempre en una subjectivitat repartida entre éssers humans i elements no humans i que reconèixer-ho és essencial no solament per a avaluar la nostra relació amb els mitjans sinó també per a definir el que queda fora de l'esfera de les preocupacions humanes en el gran espai obert de la metafísica.