Cos fantasmal, naturalesa ferida: potències utòpiques en les Siluetas d’Ana Mendieta

El sorgiment de l’Earth-Body Art en la dècada dels setanta coincideix amb un moment d’efervescent reflexió entorn de les possibilitats del cos i la naturalesa en la creació artística. El protagonisme del gir performatiu, el pensament feminista i les reivindicacions ecologistes van col·locar el cos en el centre de les pràctiques culturals i polítiques, van encoratjar noves comprensions del gènere i la sexualitat, de l’humà i el no-humà. En aquest sentit, la sèrie Siluetas (1973-1980) de l’artista cubanoamericana Ana Mendieta constitueix una de les representants més destacades, en fusionar les indagacions sobre el cos que han emprès les performances Body Art amb les propostes del Land Art. Encara que l’obra ha estat, sovint, abordada críticament des de les eines ecofeministes, considerem que la idea del cos en ella excedeix qualsevol representació tradicional de la feminitat, per col·locar-se en un paradoxal pla fantasmal que suspèn els binarismes i les seves jerarquies. A partir de l’espectre derridià i de l’anàlisi de la seva potencialitat utòpica, aquest article planteja una relectura dels cossos espectrals de Mendieta com si fossin cossos situats en un temps i un lloc indeterminats, una manera de subversió estètica i política i la manifestació d’una futuritat emancipatòria.