El trauma d’allò inert. Apunts per a una nova parasitologia

En el context d’una crisi ecològica que amenaça el destí de les espècies que poblen la Terra, inclosa l’espècie humana, la pandèmia causada pel virus SARS-CoV-2 cau en un món en extinció. Això ens obliga a revisar el discurs parasitològic contemporani que no ha deixat d’articular la lògica de l’intrús, basant-se en una concepció afirmativa o, fins i tot, bondadosa del paràsit. Siguin quins siguin els tipus d’infecció parasitària, una inconfessada dialèctica evolutiva conserva el futur d’allò vivent. Però si plantegem la intrusió del paràsit com a originària i l’economia parasitària com a estructural, posant l’èmfasi en la seva negativitat constitutiva, la seva obertura al futur ha de ser considerada com a destitució de tot avenir. En aquest plantejament, allò inert dona compte d’aquesta negativitat constitutiva en qualitat de resta latent que procedeix de la contingència com a materialització, que afecta irreversiblement el temps i la seva vivència, i constitueix, d’aquesta manera, un trauma per al món i per a la vida, el trauma d’allò humà que muta per extingir-se.