El rostre sintètic. Estratègies de representació a l’entorn del retrat artificial

El desenvolupament en l’últim quart del segle xx de la computació gràfica, tant del programari d’edició fotogràfica digital com de la modelització 3D, ha contribuït a l’aparició de diferents tècniques a l’entorn de la representació sintètica del rostre humà —com el morphing, el fotomuntatge digital o les imatges de síntesi tridimensionals—, que han ampliat les possibilitats d’expressió gràfica del retrat tant en l’àmbit artístic o científic, com en el de la indústria audiovisual i de l’entreteniment.

Aquest article agrupa las metodologies de generació del retrat sintètic en tres estratègies generals: la imatge mitjana per a visualitzar un rostre estàndard; la combinació de fragments facials per a construir un retrat híbrid, i l’estereotip adaptat i que parteix d’un esquema universal per a dirigir-se a una concreció particular. Cadascuna d’aquestes fórmules desenvolupa procediments per a generar un retrat versemblant d’un particular a partir d’esquemes, fragments o combinacions de rostres universals, procediments que en els seus fonaments enllacen amb tècniques precedents com el retrat compost de Galton, els kits fotogràfics per a la confecció de retrats robot o les cartilles acadèmiques del segle xvii, la qual cosa revela una continuïtat recurrent en la història dels mitjans que apropa el nostre treball a l’arqueologia dels mitjans.

D’aquesta manera, el rostre sintètic es posa al servei de la representació de l’individu en la seva absència, i les seves vinculacions s’analitzen tant amb les tècniques d’identificació com amb les pràctiques artístiques contemporànies, les quals es dediquen a qüestionar la construcció de la identitat de l’individu i els processos d’identificació de la modernitat.