Cap a nous estats de fluïdesa en l’art audiovisual

En línia amb Spinoza, Deleuze i Braidotti, voldria plantejar una nova concepció de la imatge, i, també, subratllar l'aparició de noves funcions i capacitats de l'art audiovisual, en relació sempre amb l'evolució dels hàbits de l'audiència. L'assaig parteix de de dues grans intensificacions afectives que van tenir lloc en la història de les pràctiques audiovisuals. La primera d'aquestes intensificacions ocorre de manera gairebé sobtada després de la Segona Guerra Mundial, mentre que la segona sobrevé de manera difusa i els seus efectes es propaguen al marge de la indústria durant les dècades següents. L'estudi d'aquests dos esdeveniments històrics il·lumina vivament l'evidència que una obra no és un terme. Aquest aspecte epistemològic resulta d'especial interès en l'àmbit de la teoria artística. Tal com es veurà amb diversos exemples, l'obra és un agent actiu, definida per les relacions d'exterioritat de les quals és capaç, amb capacitats variables i dependent d'un mitjà viu del qual forma part. Parlar de «mitjà» equival, doncs, a parlar d'un sistema de relació que involucra els nostres cossos en una situació. Per tant, incidiré en el fet que l'espectador no es troba entre termes, sinó, exactament, allí on les coses prenen velocitat, allí on sorgeixen les possibilitats, en la mateixa gènesi. La visió que proposo comporta un renovat optimisme, en el sentit que preveu que l'art audiovisual del segle xxi trobarà nous estats de fluïdesa, altres formes d'intensificació afectiva. Els rols de realitzador i espectador es continuaran diluint generació rere generació; de fet, l'un i l'altre han estat sempre agents actius en la morfogènesi del món.