Imaginació radical i anacronia de les imatges: ràdios lliures i vídeo comunitari a Espanya

Aquest assaig presenta les pràctiques de comunicació comunitàries que es van produir en els anys 70 a Espanya i Itàlia com a experiències de pedagogia i imaginació radical. Es proposa la imaginació radical anacrònica com l’aprenentatge que ens ofereix el muntatge de diferents experiències de creació col·lectiva a través del temps i a partir de la memòria del passat. És una manera de combatre els límits de la imaginació en el temps pòstum actual (Garcés 2019). Aquesta imaginació radical no s’interessa per la representació de les imatges sinó que es deté en el caràcter constitutiu dels actes imaginatius que les comunitats de pràctica produeixen en la societat. El pensador Cornelius Castoriadis ho definiria com a institucions transformadores.

Poc s’han estudiat les pràctiques autònomes de comunicació que es van donar als anys 70 i 80 a Espanya. A Espanya, algunes pràctiques de mesocomunicació caracteritzades per ser de baix cost, descentralitzades, locals, plurals i de servei social (Gubern 1985), com ara el vídeo comunitari i les ràdios lliures, van proposar camins alternatius al horror vacui cultural i institucional d’aquells anys transicionals. Important elements de moviments socioculturals anglosaxons i d’Europa, les experiències de Vídeo-Nou o Ràdio Alice es van basar en la noció de prototip com a eina pedagògica per a la transformació social, local i situada, més que no pas en la producció artística o comunicativa. Serien pràctiques del «do it ourselves».