Arqueologia dels mitjans: una disciplina viable o un bon símptoma?

Durant gairebé cent anys, la imatge en moviment s'ha tractat principalment des de la perspectiva de la fotografia i hem organitzat les nostres preguntes i teories sobre el cinema com a dispositiu ocular, basat en la llum, la projecció i la transparència, o bé com a dispositiu de gravació, basat en indexar, imprimir i traçar. En l'era de les tecnologies digitals de la imatge, algunes de les quals no tenen gaire a veure amb l'òptica, sembla que aquesta història de la imatge en moviment està concebuda d'una manera massa reduïda.

El camp de recerca de l'arqueologia dels mitjans, d'una base ampla però de definició vaga, no només situa el cinema dins d'històries dels mitjans més globals sinó que també investiga pràctiques passades aparentment obsoletes, ignorades o, si més no, mal enteses. El que s'espera és que, en tornar a “obrir” aquests passats, també es pugui possibilitar o albirar un futur diferent. I la qüestió que sorgeix aleshores és: l'arqueologia dels mitjans és una disciplina (viable) o també un símptoma (bo) dels canvis que estan tenint lloc en la nostra idea del que és la història, la causalitat i la contingència?