Viure vides biotècniques: soroll, paràsits i pràctiques relacionals

La vida en l’era de la biotecnologia dona oportunitats, però també planteja desafiaments relacionats amb els nostres valors i preguntes sobre com volem veure la coexistència en el nostre planeta habitat per moltes espècies.

El paràsit és el nostre estudi de cas i un concepte interessant que heretem de la biologia, però que també es tracta en l’humanisme i en la filosofia. Com a éssers humans, normalment entenem un paràsit com allò negatiu que suggereix que algú o alguna cosa es beneficia de nosaltres. Tanmateix, el filòsof francès Michel Serres té una noció diferent del paràsit. Segons ell, el paràsit es basa en relacions entre entitats diverses en les quals sovint hi ha soroll. Michel Serres fa referència al biòleg Henri Atlan, que va argumentar que el soroll obliga el sistema a reorganitzar-se d’una manera que l’incorpora com a part d’aquest sistema complex. Amb el desenvolupament de la biotecnologia, la idea del soroll com a part del sistema queda força lluny dels raonaments actuals, ja que la biotecnologia habitualment té com a objectiu obtenir resultats lliures de soroll, sense errors i estèticament atractius.

Per tant, encara que els paràsits sovint s’associen a termes com ara inhòspit, indesitjable i desagradable, i es considera que estan situats fora de l’art i de la tecnologia, en aquest article argumentem que el concepte parasitari està estretament entrellaçat en les nostres vides biotècniques contemporànies. L’article relaciona el pensament parasitari de Michel Serres amb una mediació artística del paràsit biològic: una paparra.