Jocs d'emulació: marc ideològic per a una arquitectura neuronal electrònica d'inspiració biològica

La introducció de les ciències dures en les pràctiques artístiques o al revés, l’artistització de la ciència, aboca a una redefinició del propi concepte d’art i del seu àmbit d’actuació. Això pot afavorir el retorn a una definició d’art similar a la qual operava al món antic, en què s’associava amb la pura i simple destresa, amb independència de l’àmbit d’aplicació. En un context així, l’ensenyament de l’art, tal com està actualment organitzat com a superestructura orientada a nodrir-se d’una cultura humanística que ha prescindit del tècnic, pot constituir un llast, si no és capaç d’oferir respostes coherents en allò ètic i eficaces en el procedimental, en relació amb la manera d’accés als coneixements que hagin de mobilitzar-se per a una representació actualitzada del món, que haurà de ser inevitablement tecnològica. En l’actual marc sociopolític es perfilen dues alternatives, d’una banda l’externalització, opció que ens inspira certs dubtes i incerteses d’índole ètica, i d’altra banda l’autoaprenentatge a les xarxes, els processos oberts entre parells i la cultura maker, un ecosistema delicat i subjecte a múltiples amenaces.

En aquest article abordem la descripció d’una experiència pràctica en l’àmbit de la neurociència computacional, desenvolupada segons la segona alternativa, un ethos on se situen tant els seus autors com els seus resultats.