Tendre o horrible, aquesta és la qüestió de la vivacitat: poden actuar en viu els actors artificials?

Aquest document examina la vivacitat dels actes i de les actuacions dels agents simulats o sintetitzats tecnològicament en la interacció amb humans. Qüestiona la capacitat dels intèrprets artificials per crear una sensació de presència en viu en l’escenari i en altres contextos habituals on han d’actuar i avalua la nostra percepció de la vivacitat de les actuacions en ells. En aquesta anàlisi crítica i comparativa, estudio la qualitat de la vivacitat de les actuacions musicals en viu d’Hatsune Miku –una celebritat cibernètica generada per ordinador amb un cos hologràfic tridimensional i una veu sintetitzada artificialment– i les interaccions estimulants d’ATUR, la foca, un robot terapèutic adorable que fa abraçades i que és utilitzat com a company emocional en residències d’ancians i hospitals. Per mitjà de teories d’actuació i audiovisuals, examino les respostes afectives de l’audiència o dels usuaris, i la qualitat de la connexió amb el cantant hologràfic i la mascota robòtica, la qual cosa condueix directament a l’acceptació o rebuig de l’afirmació sobre la vivacitat d’aquests actors tecnològics. Aquesta recerca també avalua l’impacte de l’aplicació d’allò tendre (o kawaii) en el disseny d’agents no humans enfront de l’aparició d’allò horrible en les interaccions amb els seus cossos incorporis en la nostra resposta emotiva. L’objectiu és estudiar la diferència entre la vivacitat i la vitalitat en els actors no-humans, no-vius, i l’impacte d’evocar el sentit de «tendre» enfront del d’«horrible» en la deformació de la Corba de la vall inquietant.