La virtualitat augmentada: processos emergents, art i mitjans digitals

Últimament es publiquen molts assajos crítics sobre Internet, les xarxes socials i els nous mitjans en general. De l'art digital es critica el llenguatge barroc i repetitiu dels seus capricis biogenètics sense suport: emergència i interactivitat, aspectes clau de la seva estètica, són simulacres, tal i com evidenciarem mitjançant la comparació amb allò que és pintoresc i romàntic. És la relació equivocada entre natura i art, pilar d'aquest kitsch romàntic i informàtic, la qual cal corregir en sentit estètic i computacional. D'altra banda, cal portar l'esfera digital més enllà de l'abstracció de les simulacions cap al que podríem definir com a virtualitat augmentada. Per a fer-ho, es discutiran les relacions entre natura, artista, obra i procés; des del punt de vista digital, es posarà en dubte la pròpia possibilitat de la complexitat i l'emergència tecnològica, posant en evidència tant els problemes epistemològics generats per les interfícies com el conflicte plantejat per la contraposició entre la llibertat indispensable en la interactivitat i el determinisme imposat pels algorismes. Per fer front a aquests problemes, el fet de girar la vista cap al llegat visual de les cultures ancestrals (en el nostre cas la cultura precolombina) pot ser una aportació essencial, tal i com en certa manera van intuir les avantguardes artístiques. Aquestes consideracions permeten d'implementar estratègies per posar els mitjans digitals realment al servei de la llibertat i la creativitat dels usuaris. En aquest sentit, conclourem mostrant que els processos de substitució recursiva, com els sistemes L, basats teòricament en les gramàtiques generatives, permeten de desenvolupar eines digitals obertes i creatives, en les quals la natura, la tradició, l'art i la tecnologia poden treballar de forma harmònica i coherent.