Beuys sintètic: sobre els nanomaterials i l'estètica de la imperceptibilitat

Aquest treball centra l'atenció sobre la paradoxal naturalesa dels nanoobjectes i analitza la relació entre una matèria imperceptible (massa petita per ser percebuda pels sentits) i les seves formes de manifestació ostensibles.

El desenvolupament de les nanociències i la nanotecnologia no hauria estat possible si no s'hagués inventat una sèrie d'instruments de visualització (com el microscopi d'efecte túnel i el microscopi de força atòmica –STM i AFM segons les respectives sigles en anglès–). Des d'aquest punt de vista, podem parlar de nanopartícules com a «imatges-objectes» (Sacha Loeve), com a matèria mediadora. Si bé hi ha alguns estudis sobre la naturalesa de la investigació epistemològica en el camp de les nanociències i les nanotecnologies, encara és escàs l'interès pels canvis que es produeixen en el camp de l'estètica en relació amb la comprensió dels materials tractats mitjançant nanotecnologia.

Tenint en compte els últims desenvolupaments en el terreny de la nanotecnologia aplicada als materials, aquest treball analitza com canvien l'estatus i la significació dels materials quan es tracten nanotecnològicament. Per a això proposem un escenari fictici relacionat amb algunes de les obres de Joseph Beuys en què substituïm els teixits «tradicionals» utilitzats per l'artista per altres de nous, produïts o tractats mitjançant nanotecnologia. Emprant el plantejament artístic de Joseph Beuys com a eina metodològica d'investigació crítica, estudiem com han de ser reevaluadas les categories perceptives, epistemològiques i semiòtiques quan tenen a veure amb plantejaments nanotecnològics. L'anàlisi ens ajudarà a formular algunes de les qüestions que artistes, dissenyadors i investigadors haurien de tenir en compte en tractar amb el que nosaltres anomenem «estètica de la imperceptibilitat» dels nanomaterials i les nanotecnologies.