Pràctiques artístiques, contextos discursius i humanitats mediambientals en l'època de l'antropocè

La hipòtesi de l'antropocè assenyala l'activitat humana, sobretot l'esfera social, política i econòmica, com la nova força biogeofísica l'impacte de la qual permet a la comunitat científica parlar d'una nova època dins l'escala temporal geològica. Afirmar que s’abandona l'holocè implica no solament accedir a un nou espai físic sinó també a un nou espai cultural que encara no ha estat experimentat. Malgrat que les contribucions fetes pel camp de les ciències naturals a l'anàlisi del fenomen han estat significatives, la literatura generada per les humanitats i les ciències socials demostra que encara queda molt per fer. En l'actual escenari en què una connectivitat global cada vegada més gran opera com a base per a riscos i impactes interconnectats i a gran escala, ens veiem obligats a prendre en consideració un pensament transversal que en abastar diferents idees, significats i camps ens pugui ajudar a entendre les relacions socials, econòmiques i polítiques que estan en joc.

Partint de recents recerques fetes en els camps de les humanitats mediambientals i de l'ecosofia de Guattari, aquest treball explora el paper de la pràctica teòrica, artística i de comissariat a l’hora d’entendre, respondre i interrogar sobre la nostra posició al món sota les condicions de l'antropocè. Per a fer-ho se centra en l'anàlisi dels projectes presentats en l'exposició col·lectiva 7 mil milions (EACC, Castelló, 2014) com a estudi de cas. S'argumenta que la pràctica artística experimental –que posa l'accent en una nova combinació d'estètica i ètica i l'ecològic i el social– pot oferir-nos interessants models que ajudin les societats a adaptar-se a aquest nou territori. Finalment, suggerim que la declaració dels comissaris no aconsegueix abordar el complex i crític potencial dels projectes presentats en la mesura en què restringeix el context teòric a una clàssica i particular formulació de desenvolupament sostenible i omet considerar-los com a artefactes per a la imaginació política.