Què prova una imatge?

Aquest article és un assaig crític sobre la imatge-dada, que pretén desvetllar les característiques que l’eleven, entre tots els modes de representació, a l’estatus actual de prova. A partir de dos estudis de casos, on s’utilitzen imatges de videovigilància, reflexionem sobre la inflació que pateix la imatge-dada en la seva circulació des del seu paper original com a dispositiu propi de l’àmbit de la seguretat fins al seu paper actual com a recurs al servei de l’entreteniment de masses. Per explicar les mutacions que pateix aquesta categoria de representació (imatge-dada) i la seva conversió en una prova en els àmbits jurídics i socials, ens hem basat en la genealogia de la imatge disciplinària traçada per Tagg, en el concepte d’estètica forense de Weizman i d’imatge-spam de Steyerl.

Hem trobat en l’anàlisi dels casos estudiats certes característiques pròpies de la imatge-vigilància que contribueixen a segregar-les qualitativament de la resta d’imatges contemporànies. El seu aspecte difús, la seva relació contingent amb l’esdeveniment que capturen i l’aparent absència de subjectivitat que presenten la constitueixen com una categoria d’imatge que manté la relació més sòlida possible amb el seu referent, i és pràcticament la mateixa cosa. La imatge-dada, amb la seva plusvàlua semiòtica, provoca una confusió absoluta entre representació i realitat. Però, des del nostre punt de vista, les imatges no proven res. Són simplement un dispositiu de predicció del passat que serveix fonamentalment com a superfície especular de projecció del desig de veure allò que es vol veure.

Com a especialistes en producció d’imatges tenim l’obligació de posar en qüestió aquestes lògiques de la representació i intentar, si més no, desvetllar els dispositius de producció de veritat en el règim escòpic de la postveritat.