La idiosincràsia com a estratègia a l’era de la violència epistèmica

Un dels primers principis del capitalisme és, innegablement, la instrumentalització; la subordinació d’una cosa a una altra amb l’objectiu especulatiu de produir “valor” futur independentment de com de dubtós i fins i tot perjudicial pugui ser aquest “valor”.

A l’economia del coneixement, que produeix valor a partir de la innovació accelerada (també interpretable com la sobreproducció del mínimament diferent), el valor s’extreu principalment de dues maneres: a través de la retòrica inadequada de l’excel·lència i a través de la quantificació netocràtica. Ambdós processos estan a més a més agreujats per la naturalesa additiva dels mitjans digitals (Han); la irracionalitat de la racionalitat (Ritzer); i pel dèficit d’atenció.

Malgrat el fet que el coneixement en general, i el coneixement artístic en particular, és heterogeni així com també, essencialment, indecidible, en aquest assaig advoco per una marca específica de la producció del coneixement: idiosincràtica i, en cas necessari, incomprensible. No com una feble estratègia de resistència del “jo millor no” (per prendre-la prestada del sobreexplotat mig mort antiheroi Bartleby de Herman Melville), sinó com un antídot al reduccionisme, a l’al·luvió d’informació i les seves creixents conseqüències  neurològiques, tal com la Síndrome de Fatiga Informativa.