Gravar el nom a l’escorça d’un arbre

Escriure — i traduir no és res més ni res menys que això— significa prendre decisions irrevocables. El que s’apunta queda fixat com si ho haguéssim incrustat amb un ganivet esmolat a l’escorça d’un arbre. Sovint l’escriptura deixa la sensació d’haver fet algun gest impropi, que més aviat embruta
l’entorn, maldestre, massa visible. I la traducció pot incomodar més, perquè les decisions que els traductors prenem són tan irrevocables com les d’un autor, però no les podem executar amb la mateixa llibertat de moviments. Quan ens posem a treballar amb la llengua, hem de ser conscients que
rebrem en custòdia un material que és viu i que hem de transmetre en les mateixes condicions, que ha de ser aprofitable per als altres, que ha de donar fruits i que ha de preservar l’entorn tot sencer.