Guerra i pedagogia a la cultura de la vella Europa. Cent anys després de la Gran Guerra (1914-1918)

En aquest article es revisen les relacions entre guerra i pedagogia que, des de l’època espartana, mantenen lligams destacats. A més, a partir de la Revolució Francesa (1789) es va imposar el servei militar obligatori quan es va entendre que un exèrcit format per soldats de lleva defensaria la pàtria millor que les antigues tropes mercenàries. En aquest sentit, i sota el deixant napoleònic, es va imposar la idea de l’infant-soldat que es va perllongar durant el segle XIX i bona part del XX no només a les escoles i casernes sinó també a les acadèmies d’oficials que promovien la formació dels cadets. En el context de l’oposició franco-prussiana, el revengisme va afavorir el militarisme que després de la unificació alemanya (1871) va refermar el prestigi de Prússia com a potència bèl·lica fins al punt d’imposar un ideal formatiu militar. Amb l’esclat de la Gran Guerra, que va trencar l’aparent seguretat del món de la Belle époque (1870-1914), es va produir la mobilització de la joventut que va determinar que la barbàrie s’imposés en els camps de batalla i que es reclamés durant l’època d’entreguerres (1919-1939), a redós del moviment de l’Escola Nova, una pedagogia per la pau que, lamentablement, no va poder consolidar l’esperit de concòrdia entre els pobles.