Atles dels ocells nidificants de Catalunya: aspectes metodològics i implicacions ecològiques

El primer atles dels ocells nidificants de Catalunya, publicat a principis dels vuitanta del segle passat, va cobrir en una quadrícula UTM de 10x10 km una àrea de 32.000 km2 situada al nordest d’Espanya, constituint una experiència pionera en relació a la cartografia d’ocells en la conca mediterrània. Ara es presenten les novetats i els principals resultats del nou atles dels ocells nidificants de Catalunya, portat a terme 20 anys després, en el període 1999-2002. Aquest nou atles va incorporar una sèrie d’innovacions metodològiques entre les quals cal ressaltar els censos de temps controlat en una mostra de quadrats UTM 1x1 km dintre de cadascun dels quadrats UTM 10x10 km. Aquests censos a petita escala (al voltant de 3.200) van permetre un mostreig uniforme del voltant del 10% de l’àrea d’estudi, i van possibilitar així la producció de mapes de distribució d’espècies a escala local (a 500x500 m de resolució). Aquests mapes van ser generats a través de regressions logístiques en el marc dels models de nínxol ecològic. En el nostre cas aquests models van incloure informació de 45 variables ambientals que van des dels usos del sòl i el relleu a la influència humana i el clima; d’altra banda es va incorporar informació sobre l’estructura espacial de les dades per tal d’incorporar l’efecte de l’autocorrelació espacial. Actualment, aquest atles està entre els millors treballs de mapatge quantitatiu de les distribucions d’ocells a Europa. D’altra banda, es van utilitzar les dades dels censos en quadrats UTM 1x1 km per a produir corbes d’acumulació d’espècies en el temps i estimar així el nombre d’espècies que es poden trobar en cada quadrat UTM 10x10 km per unitat de temps. L’aplicació d’aquests models per al primer i el nou atles va permetre una estimació dels canvis en la distribució dels ocells tenint en compte les diferències en l’esforç de mostreig (temps emprat en el cens d’un determinat quadrat) entre els dos períodes. En general, el nou atles proporciona una de les millors imatges dels canvis a gran escala ocorreguts en l’avifauna del sud d’Europa durant els últims 20 anys. Els resultats obtinguts donen suport fermament la hipòtesi que en aquest període hi ha hagut canvis de distribució molt destacats, sovint associats a modificacions en els usos del sòl.