La desconnexió digital i la docència universitària online en temps de pandèmia per la COVID-19: una il·lusió més que una realitat

La declaració de l’estat d’alarma per la pandèmia de la COVID-19 ha comportat que l’activitat laboral s’hagi desenvolupat de manera telemàtica en els col·lectius en els quals ha estat possible. Un d’aquests és l’àmbit universitari, en què el professorat ha passat de la presencialitat a la virtualitat. El dret a la desconnexió digital que va preveure la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia digital, deixa en suspens nombroses qüestions que dificulten l’aplicació d’aquest dret, juntament amb la seva manca de desenvolupament en l’àmbit de la universitat. Aquest article pretén reflexionar sobre el fet que ha estat més una il·lusió que una realitat, abordant les mancances, limitacions i falta de garanties d’aquest dret, ja que en l’escenari que ens ha tocat viure no hem pogut desconnectar en cap moment. Hem de tenir en compte que l’escenari amb què ens hem trobat no ha anat acompanyat de mesures, instruccions, protocols en què es preveu el dret a la desconnexió digital, i que l’increment de les hores dedicades a la docència online ha estat molt superior que si hagués estat una docència presencial. Qüestions com la dificultat de conciliar l’activitat laboral amb la vida familiar en un marc d’activitats virtuals amb una hiperconnexió continuada determinen que cal establir límits legals i personals per a l’exercici d’aquest dret a la desconnexió digital, i que recentment s'han determinat en el Reial decret llei 28/2020, de 22 de setembre, de treball a distància.