Els Passeigs de Rousseau: solitud, rememoració i herborització

Aquest treball, que té com a finalitat estudiar la manera de caminar de Jean-
Jacques Rousseau (1712-1778), està configurat en dues parts. D'una banda, s'indica
que en la darrera etapa de la vida de l'autor és quan es pot percebre més explícitament
el seu vertader homo viator. Durant aquell període tal com es pot observar en les
seves obres autobiogràfiques, va estar sotmès a dures acusacions dels enciclopedistes,
i l'acte de caminar va esdevenir l'activitat més escaient, atès que li permetia pensar i
rememorar el passat i, a la vegada, complaure el seu jo dolgut, trist i menyspreat per
l'alta i il·lustrada societat francesa. Sigui com sigui, la manera de transitar rousseauniana
fou solitària, una mena d'autoexili de les ciutats i dels aparats socials, i caracteritzada
pel contacte amb la natura, com molt bé demostra la seva nova i principal
ocupació: l'herborització. En darrera instància, aquest article pretén fer una reflexió
de la tendència educativa que va sorgir a les acaballes del segle xix (neonomadisme
pedagògic), ja que l'acció pedestre d'aquest autor, la qual podia ser concebuda com
una excursió, és un clar antecedent del Romanticisme pedagògic.