Imaginació crítica

Quan els fets es converteixen en prediccions o fins i tot en profecies catastròfiques, només poden ser acatats o negats. La imaginació crítica queda llavors bloquejada en una doble experiència de l’absència de límits: l’absència de límits que condueix a l’Apocalipsi o l’absència de límits de la producció d’imatges a la fàbrica global de la innovació i la creativitat. La tradició crítica va encertar des d’un principi en establir que la condició per a la veritable autonomia (de la raó, de la decisió o de l’aprenentatge) és poder participar en l’elaboració dels límits d’un mateix. Aquest article parteix de la hipòtesi que el pensament crític necessita elaborar-se avui en aliança amb una ecologia de la imaginació. La crítica és l’art dels límits, de l’examen i del discerniment cautelós sobre les produccions humanes i de les seves condicions de possibilitat. La imaginació és la relació viva amb aquests. Se situa en un «entre» que enllaça, més enllà del principi de no contradicció, l’ésser i el no ésser sota les seves diferents formes: allò que sabem i allò que no sabem, allò que veiem i allò que no veiem, i també les diferents dimensions del temps. Per això, com argumentarem al llarg de l’article, la imaginació és una potència de l’estranyesa que ens retorna la possibilitat de relacionar-nos amb un món i una temporalitat comunes, però no úniques.