I si això fos el que sembla? Art que imita la vida i pràctica artística tecnològica

D'ençà més de deu anys, diversos projectes d'arxivament i comissariat s'han dedicat a rastrejar les arrels artístico-històriques dels valors i pràctiques de l'art dels nous mitjans, les seves convencions i institucions. Aquestes descripcions constitueixen, força sovint, esforços molt treballats per part tant d'artistes com de teòrics per a «evitar» que obres i artistes dels nous mitjans es converteixin, en teoria inevitablement, en una subcultura segregada, aïllada dels recursos i canals de distribució associats amb la cultura contemporània (i comercial) occidental de museus i galeries. Se suposa que la salvació dels nous mitjans en aquests termes promet també millorar el discurs crític entorn de «l'obra», generar un públic i un interès, estimular el potencial econòmic i garantir-los la legitimitat com un altre «moviment» lineal sumat a les altres històries de la pràctica creativa.

La perspectiva experimental, sovint antiprofessional i processal, de l'avantguarda conceptual desenvolupada en la segona meitat del segle xx proporciona un marc molt habitual i un xic contradictori per a situar els nous mitjans dins un sistema d'art contemporani que ha romàs relativament convencional. Així mateix, la proliferació, popularització i extensió actual d'aptituds que tan sols una dècada enrere semblaven restringir-se als autoproclamats artistes dels nous mitjans han generat diversos punts d'accés per a no especialistes als conceptes d'art no objectiu, performance participativa, art de processos i sistemes. S'està fent realitat el somni de la primera avantguarda tècnico-artística?