La lectura dels clàssics en la formació pedagògica: un repte per a temps posthumanistes

La lectura ha estat una gran aventura humana des que va aparèixer l’escriptura, un procés que va viure un moment d’extensió amb la invenció de la impremta. El fet que Occident hagi estat una cultura del llibre va afavorir l’alfabetització en els segles xix i xx, a redós de les campanyes que van propiciar l’escolarització de les noves generacions. Llegir va facilitar que el públic lector pogués afaiçonar una visió del món, per bé que últimament s’ha produït un fenomen que els experts designen com a «lectors en extinció». Aquesta situació, agreujada per la irrupció de la cibercultura (1990), fa que molts dels nostres universitaris de l’àmbit pedagògic hagin abandonat l’hàbit de la lectura, que constitueix una eina bàsica per al seu creixement personal i el desenvolupament del seu sentit crític. Potser per això, darrerament s’ha plantejat la qüestió dels clàssics i, al seu torn, la necessitat de bastir un cànon que reuneixi les obres essencials que cal llegir no només pel que fa a la literatura universal (Weltliteratur), sinó també en el camp de les ciències de l’educació, per tal que qualsevol estudiant de l’àrea pedagògica assoleixi un coneixement basal més enllà de les instàncies i tècniques instrumentals de naturalesa didàctica, segons una visió competencial que sovint oblida la formació global i integral de la tradició humanista.

PARAULES CLAU: lectura, clàssic, formació pedagògica, cànon, posthumanisme.