De la teoria queer i les altres maneres de pensar l’educació

Mitjançant el mètode hermenèutic, l’article aprofundeix en les nocions fonamentals de la teoria queer, amb la intenció de fer-la servir després com a marc epistemològic de l’educació social. Per aquest motiu, col·labora en la desestabilització d’alguns binarismes, repensant la normalitat i la seva inscripció en la pedagogia. Partint dels interrogants de Kosofsky, el text efectua una immersió en la desnaturalització del sexe, el gènere i la sexualitat, com també en la noció performativa de gènere amb autors com Foucault, Wittig i Butler. Aquests conceptes queer serveixen per iniciar una anàlisi dels discursos pedagògics heterosexistes i per presentar una proposta pedagògica que insisteix en la necessitat d’anar més enllà de l’heteronormativitat i la normalitat com a elements d’estabilitat pedagògica. Així doncs, es tracta de desestabilitzar certeses, trencar amb la dicotomia sexual, proposar la necessitat de fixar les bases d’un procés de deseducació, capgirar les nocions naturalitzants de l’exclusió, i despedagogitzar la mateixa pedagogia, particularitzant-la i centrant-la en una determinada posició de ruptura.

_____________________________________________


Grâce à la méthode herméneutique, l’article approfondit les notions fondamentales de la théorie queer, afin de l’utiliser par la suite comme cadre épistémologique de l’éducation sociale. Pour cette raison même, il collabore à la déstabilisation de certains binarismes, repensant la normalité ainsi que son inscription dans la pédagogie. En partant des interrogations de Kosofsky, le texte effectue une immersion dans la dénaturalisation du sexe, du genre et de la sexualité, ainsi que dans la notion performative de genre avec des auteurs tels que Foucault, Wittig et Butler. Ces concepts queer servent pour commencer une analyse des discours pédagogiques hétéro-sexistes et pour présenter une proposition pédagogique qui insiste sur la nécessité d’aller bien au-delà de l’hétéro-normativité et la normalité comme éléments de stabilité pédagogique. Ainsi, il s’agit de déstabiliser les certitudes, de rompre avec la dichotomie sexuelle, de proposer la nécessité de fixer les bases d’un processus de des-éducation, de bouleverser les notions naturalisantes de l’exclusion, et de dé-pédagogiser la pédagogie elle-même, en la particularisant et en la centrant sur une position de rupture déterminée.