El número 129 d’Els Marges s’obre amb un editorial que és un florilegi fusterià —no exempt de cards—, en el qual tant com es reivindica la lectura de les obres esdevingudes clàssiques, es lamenta la trivialització resultant de les celebracions ludicofestivodecoratives a què sembla destinada gairebé en exclusiva la presència pública de la tradició literària catalana. A la secció «Estudis», Joan-Lluís Marfany, a través del cas de Manuel Angelon, examina detalladament el complicat procés pel qual s’esdevenia i s’era escriptor a la Catalunya de mitjan segle XIX. A continuació, Joan Calsina compara les traduccions catalanes que Xavier Benguerel, Jordi Llovet i Pere Rovira van escriure del poema de Baudelaire «Une Charogne», una de les composicions més rellevants de Les Fleurs du mal. En les (re)lectures de «Llibres d’ara i d’antany» descobrim la mirada que tres escriptores d’avui projecten sobre l’obra de sengles col·legues de professió: així, Maria Sevilla fa una anàlisi de la poètica de Joan Josep Camacho a partir de l’antologia Pus; Carlota Gurt ens convida a fascinar-nos amb el conte «Paràlisi», de Mercè Rodoreda, on veu condensat tot l’univers literari de l’autora, i Tina Vallès ofereix una relectura reivindicativa de Tot un caràcter, d’Imma Monsó, dues dècades després d’haver-s’hi endinsat per primer cop. A la secció «Al marge», Josep Murgades presenta la faceta de Gabriel Ferrater com a traductor que s’hi (mal)guanyava la vida, habitualment amb el castellà —i, en alguna ocasió, el català— com a llengua d’arribada i l’anglès, l’alemany o el francès com a llengües de partença. La correspondència mantinguda de 1966 a 1987 entre Jordi Arbonès, emigrat a Buenos Aires, i Ricard Salvat, un amic de joventut dels anys del teatre independent, són els materials epistolars amb què Francesc Foguet omple de contingut la secció «Cartes i documents». Tanquen aquest número d’Els Marges les ressenyes de Laia Badal, Jordi Florit, Imma Farré i Jordi Marrugat d’obres d’Esteve Plantada, Carles Rebassa, Maria Planellas, Manel Ollé, Inés Garcia i Sebastià Jovani, i la crítica teatral de Maria Moreno a propòsit de la representació a la Sala Beckett de La gran farsa, de Santiago Fondevila, dirigida per Ramon Simó.