Com citar
Resum
El trabajo a domicilio, denominado sweating system cuando concurría una situación de abuso en las condiciones de trabajo de las obreras, fue una de las formas de organización laboral que crecieron en paralelo a las fábricas impulsadas en la Revolución Industrial siendo, al fin y al cabo, un apéndice a los centros de trabajo
En 1918 el Instituto de Reformas Sociales publicó el primer proyecto de ley español sobre esa materia, no fue aprobado en las Cortes debido a las continuas disoluciones de la cámara legislativa. Fue en la Dictadura de Primo de Rivera, cuando en 1926 se aprobó la Ley de Trabajo a Domicilio, cuyo Reglamento vio la luz en 1927.
En la Segunda República, la Ley de Contrato de Trabajo de 1931 equiparó a los trabajadores a domicilio con el resto de la clase obrera, fuera física o intelectual, situando a esas obreras -la gran mayoría mujeres- en una situación de igualdad respecto a los trabajadores de otros sectores, especialmente a los de las fábricas. El diseño constitucional permitió a los territorios históricos aprobar sendos estatutos de autonomía, tomando así competencias legislativas. Catalunya aprobó su texto estatutario en 1932, adquiriendo competencias en materia laboral.
En este trabajo analizaremos la regulación del trabajo a domicilio en el Estado español y Catalunya, tanto en las normas sobre relaciones laborales generales como en las Bases de Trabajo, las normas sobre condiciones de trabajo aprobadas por los Jurados Mixtos sectoriales. Para ello nos basaremos en las normas publicadas en la Gaceta de Madrid y el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Por último, se realizará una comparación entre las diferentes normativas sobre la materia.
Paraules clau
Drets
Aquesta obra està sota una llicència internacional Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0.
(c) IUSLABOR, 2025
Drets d'autor
IUSLabor és una revista d'accés obert, basant-se en la idea de que la posada a disposició de la investigació al públic de forma oberta i gratuïta afavoreix l'intercanvi global de coneixement.
En conseqüència, tot el contingut està disponible gratuïtament, sense càrrec per a les persones usuàries o la seva institució. Les persones usuàries poden llegir, descarregar, copiar, distribuir, imprimir, buscar o enllaçar els textos complets dels articles d'aquesta revista sense demanar permís previ del Comitè Editor o la persona autora de l'article, sempre que es reconegui la seva autoria.
En aquest sentit, IUSLabor utilitza la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0).
La persona autora cedeix, de forma no exclusiva, els drets de reproducció, publicació, distribució, comunicació pública i transformació del seu treball per a la seva publicació en IUSLabor i per a la seva inclusió en les bases de dades en què la revista està indexada.
Així mateix, les persones autores autoritzen que el seu article sigui publicat amb una llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0).
Es permet i anima a les persones autores a difondre els seus treballs publicats a IUSLabor (per exemple, en repositoris institucionals, llocs web personals o xarxes socials), referenciant sempre la seva publicació a IUSLabor.