Darrere del model business-to-consumer (B2C): consideracions jurídiques de la taxa de repartiment del e-commerce

El creixement del comerç electrònic (e-commerce) i dels sistemes de distribució d’empresa a consumidor (business-to-consumer, B2C) està repercutint significativament en diversos sectors de les nostres ciutats. Això es reflecteix clarament en l’entorn ambiental, ja que la intensa circulació de vehicles dedicats al lliurament de paquets a domicili contribueix a la congestió i a l’augment de l’ús de les vies públiques. Així mateix, s’observa un impacte negatiu en el comerç urbà tradicional, perquè part de l’activitat comercial s’ha traslladat dels establiments locals tradicionals a plataformes en línia. Com a resposta a aquesta situació, en els últims anys, els poders públics han estat explorant mesures per gravar amb tributs aquestes activitats. Una de les últimes iniciatives és la introducció d’una taxa de repartiment per a l’e-commerce a la ciutat de Barcelona, la qual han d’abonar certs operadors postals que compleixin amb requisits determinats. Aquest treball no només examina l’estructura legal d’aquesta taxa, sinó que també explora les tensions sorgides entre el sector i l’ajuntament, ja que alguns actors han impugnat judicialment l’aplicació d’aquesta taxa. A més, s’aborden algunes consideracions per al futur, atès que el creixement continu d’aquests sistemes de distribució és inevitable, i és probable que molts altres municipis apliquin tributs similars als seus territoris.