Durant molts anys ha estat en voga el concepte d’educar en valors. Segons qui feia servir aquesta expressió volia dir incorporar valors en l’aprenentatge orientats a aconseguir una bona convivència (respectar normes socials, sensibilitat amb el medi ambient, etc.) o bé volia dir incorporar-hi valors humans: aquells que són adients amb la condició humana de l’alumne. A part de l’ambigüitat d’educar en valors i sense menysprear la bones intencions dels promotors, (aquesta) aquest orientació queda una mica curta i avui molts encertadament insisteixen en la importància de l’educació del caràcter i, per tant, educar en les virtuts que l’integren. És clar que educar en virtuts inclou presentar d’una manera adient els valors corresponents a cada virtut, però no n’hi ha prou. Assumir valors por ser motivant, però només quan els valors es fan hàbits del caràcter, es fan efectius. No n’hi ha prou, posem per cas, que un alumne mandrós descobreixi que ser diligent és quelcom valuós, sinó que cal que, de mica en mica, adquireixi la virtut de la diligència. Una virtut que ha d’assolir per ell mateix en un procés que es pot acompanyar d’una manera adient.
En aquest número de Temes d’avui, hem volgut tractar l’educació en les virtuts des de diverses vessants i fixar-nos especialment en algunes. N’hi ha d’altres, algunes de molt importants, com ara la veracitat i la lleialtat, que deixarem per a una altra ocasió.
Els diversos articles d’aquest número responen a tres grans blocs temàtics. El primer, més filosòfic, s’enfoca a aprofundir en les virtuts. L’encapçala Magdalena Bosch, que analitza l’orientació finalista de la vida humana i el paper de les virtuts per assolir una vida plenament humana. Es complementa amb l’article següent de Juan J. Pérez Soba que reflexiona sobre com les virtuts són la força per a un veritable amor. La relació entre afectivitat –i en general, tota l’estructura emocional de les persones – i les virtuts és objecte d’estudi per part d’Antonio Malo. Aquest primer bloc conclou amb un article d’Ignasi Fuster sobre l’experiència del sofriment en el floriment de la virtut.
El segon bloc inclou diverses reflexions sobre educació de les virtuts en la situació actual. En primer lloc, Lluc Buch analitza el context educatiu de la generació anomenada postmil·lennial en el context de l’educació en la fe. Ho fa tot repassant quatre grans certeses rebudes que aquests joves tenen com a veritables dogmes: l’autosuficiència i l’autonomia absoluta, l’emotivisme, el rendiment i la visió que l’únic que compta és el present (presentisme). José Quintano reflexiona sobre què és educar en virtuts mentre que Martí Curiel defensa que cal educar posant el focus en la persona i el seu desenvolupament a educar més enllà de l’alumne com a objecte del protocol educatiu. Finalment, José R. Ayllón ens parla del paper que pot tenir la cultura literària lligada a (grans) gran virtuts.
El tercer i últim bloc és més concret i tracta de virtuts específiques i de com poden ser educades. Miguel A. Ariño s’ocupa de la prudència per a prendre bones decisions. Domènec Melé presenta la justícia com a virtut i com a principi per a la vida social i com ha d’educar-se. Joan Costa ho fa en relació a la solidaritat i la misericòrdia. Magnanimitat i humilitat són dues virtuts que Alexandr Havard defensa com a molt rellevants i que cal que vagin plegades. Xavier Vidal-Cuadras posa en relació la fortalesa i l’amor. Jokin de Irala fa recomanacions per educar per a la castedat i el festeig. Per últim, però no menys important, Silvia Albareda ens parla de les virtuts ecològiques.