Magnanimitat i humilitat: dues virtuts rellevants

En els més de deu anys que fa que explico la virtut de la magnanimitat a gent de cultures, idiomes i religions molt diverses veig que ningú queda indiferent. Alguns, en considerar aquesta virtut, canvien completament, altres en canvi surten corrent de la sala de conferències terroritzats davant la grandesa d’aquesta virtut. La magnanimitat aristotèlica és aquella que posseeixen els que menyspreen el món amb la finalitat d’enaltir l’home. És la serenitat davant les vicissituds de la vida, des de la indiferència fins a la deshonra (tret que es mereixi) i el menyspreu per les opinions de la multitud. No és una qüestió d’emprendre coses, sinó d’afrontar-les amb ànim. Més que desenvolupar les nostres habilitats, l’important és conquistar-se a un mateix i dominar l’autonomia i llibertat pròpies. La persona magnànima afirma la seva dignitat humana i domina un món enganyós, el qual menysprea. La  magnanimitat té un complement necessari: la humilitat. Al mateix temps que la magnanimitat reafirma la nostra dignitat i la nostra grandesa personals, la humilitat reafirma la dignitat i la grandesa dels altres. El lideratge implica tirar més que empènyer, ensenyar més que ordenar i inspirar més que reprendre.