M’estimaria més no dissenyar-ho

A diferència d’una poesia o una cançó, un objecte (dissenyat i produït) i un espai (dissenyat i construït) estan travessats per les relacions de poder que els han fet possibles. Més enllà de la voluntat d’alguns dels agents que hi participen, els dissenys són portadors dels valors que sustenten, justifiquen i prolonguen aquestes relacions de poder que els han fet possibles. Per això, cada cop més, i molt especialment amb les noves tecnologies digitals, els dissenyadors no només es preocupen de respondre formalment, sinó també de controlar i incidir en aquells trams del procés productiu en què les implicacions socials, laborals i ecològiques determinen, molt més que la forma en si, el valor ètic i polític del disseny. Entre tots els aspectes polítics implicats en qualsevol procés de disseny, n’hi ha un que té una importància especial: la conservació del mitjà. Davant d’un escenari de crisi mediambiental radicalment urgent sorgeix una pregunta: i si el que realment hem de dissenyar és la manera de no dissenyar? Deixar de produir. En tenim exemples. Al cap i a la fi, qualsevol producte, per poca petjada ecològica que deixi, sempre serà contaminant si el seu sentit és superflu i innecessari. Altres cultures i temps, com ara la japonesa d’abans dels anys seixanta del segle xx, ens mostren que alguns productes que pensem que són essencials, de fet són contingents, podrien no existir. Un exemple són les cadires.