L'aliança de Déu amb Israel. Jesucrist, plenitud i mitjancer de l'aliança

La teologia catòlica ha de dur a terme una reflexió teològica sobre el lloc salvífic d’Israel en el marc
de l’única economia de la revelació que troba en Crist, mitjancer, la seva plenitud. La raó última
d’aquesta preocupació rau en la naturalesa mateixa de l’Església i en la seva autocomprensió. L’Antic
o Primer Testament i l’aliança són part substancial de la història de la salvació de Déu. Aquesta història
culmina en la nova aliança de Jesús, de la qual brolla el poble messiànic que és l’Església
apostòlica, la qual plasma la revelació plena del Crist en els escrits del Nou Testament, segona part
de la Bíblia cristiana. Des d’un punt de vista teològic, Israel no pot quedar al marge de l’Església ja
que, ell també, és «Església de Déu» (LG 9). D’altra banda, reprenent Rm 9,1-5, queda clar que si el
Crist és d’Israel, això vol dir que Israel és part tangible del cristianisme i que l’Església continua allò
que fou donat al poble d’aliança. Cal remetre’s una vegada més a la posició d’Ireneu, per al qual
«l’economia de la seva encarnació (de Jesús) es realitza entre els jueus, i aquell qui, baixant del cel
naixerà de Jacob i del llinatge jueu, s’ha sotmès a aquesta economia» (Epideixis 58).