Els sentits del text bíblic

Des d’una perspectiva flexible i interrelacionada dels dos sentits de l’Escriptura (literal i espiritual o al·legòric) i de les modalitats presents en el sentit segon, l’exegesi patrística i medieval és reintegrable en el discurs exegètic actual, i pot deixar de ser considerada una relíquia, inútil, del passat. En efecte, és evident que el procediment de l’al·legorització, ben present en el Nou Testament, no constitueix per ell mateix una «traïció» al sentit primer del text sinó que és una manera d’extreure’n el sentit segon, ja que respon plenament a les regles hermenèutiques. També és cert que si l’al·legorització és emprada sense el control que dóna el sentit primer, passa a ser, en expressió de Tertul·lià, una eina «malsana». En conseqüència, el sentit primer i el sentit segon de l’Escriptura es complementen: el sentit segon fa créixer el primer, i el sentit primer garanteix que aquest creixement es produeixi en la direcció o direccions justes.