El testimoniatge de l'Escriptura i la tradició sobre el ministeri apostòlic o de comunió

Aquest estudi cerca les arrels del ministeri apostòlic o de comunió en el Nou Testament (Escriptura) i té en compte els estudis i les síntesis ja fetes sobre els textos litúrgics i patrístics dels primers segles, representatius de l’Església indivisa, i els estudis i les síntesis dels textos conciliars de Trento i del Vaticà II, representatius de l’Església llatina (Tradició), sense oblidar-ne la dimensió ecumènica.
Constata que el ministeri de comunió, d’un banda, garanteix que la Paraula acollida i l’Eucaristia celebrada siguin les rebudes de Crist i dels Apòstols, gràcies al do de l’Esperit; i de l’altra, serveix a l’evangelització i a l’edificació de l’Església com a comunió volguda pel Pare, instituïda pel Fill i sostinguda i animada per la força de l’Esperit.
I conclou que el ministeri de comunió (bisbe, preveres, diaques) existeix en relació amb l’Eucaristia i amb l’Evangeli de Déu, és a dir, amb el misteri pasqual. Una relació que estructura el ministeri des de tres peus: l’Evangeli, l’Eucaristia (i els altres sagraments) i la solidaritat, els tres peus amb què l’Església camina cap al Pare, acompanyada per Crist i amb la força de l’Esperit. Una relació que també el converteix en memòria i signe sempre present de la visita activa de Déu en Jesucrist pel do de l’Esperit.