La capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears. Entre els drets dels usuaris i els deures lingüístics dels empleats al servei de l'Administració pública

El pluralisme lingüístic que deriva de la Constitució i dels estatuts d’autonomia dona lloc a l’ordenació jurídica d’unes normes bàsiques del règim de cooficialitat de les llengües i configura, com a objectiu principal dels poders públics, el mandat de normalitzar l’ús de la llengua pròpia i oficial. En l’àmbit de la funció pública, el procés normalitzador implica l’adopció d’una sèrie de mesures per fer efectius els drets lingüístics dels ciutadans que es relacionen amb les administracions. L’exigència de coneixements lingüístics, com a mèrit o com a requisit, per als empleats públics és conforme amb els postulats constitucionals sempre que es faci efectiva d’acord amb el principi de igualtat i que el nivell d’exigència lingüística sigui objectivament raonable i proporcionat en funció del lloc que es pretén aconseguir. En determinats àmbits específics —com ho és, sens dubte, el sector públic sanitari— les seves pròpies singularitats poden modular la regulació de l’exigència de coneixements lingüístics. L’aprovació del Decret 8/2018, de 23 de març, pel qual es regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears ha reobert, una vegada més, el debat sobre la configuració dels drets i els deures lingüístics en la normativa autonòmica. En particular, torna a revifar la controvèrsia sobre l’acreditació de coneixements, com a mèrit o com a requisit, de la llengua catalana per a l’accés a la funció pública.