Poètica del viatge en Josep Maria de Sagarra. Per una història de La ruta blava

Marta Vallverdú comença el seu estudi minimitzant la importància de la fugida del context bèl·lic en el rerefons de la redacció de 'La ruta blava': per bé que no nega pas la necessitat de la fugida, l'autora propicia la lectura del volum com a "corol·lari d'una poètica sagarriana del viatge forjada reflexivament en el transcurs dels anys anteriors a la redacció del llibre" i no tant com un mer producte de l'adversitat històrica. L'estudi ressegueix la influència literària i vital de la literatura d'aventures, de viatges i exòtica en Josep Maria de Sagarra, com a prova d'una familiaritat amb aquesta imatgeria que venia ja de la seva infantesa. La maduresa intel·lectual de l'escriptor el manté atent a les noves fornades d'autors que cultiven la literatura de viatges, i sobretot a l'empremta, ben matisada, de l'exòtic en les literatures europees, especialment pel que fa a narrativa francesa. Tot plegat porta a interpretar 'La ruta blava' com una culminació de la trajectòria de Sagarra, una trajectòria iniciada en el cultiu de les motivacions del somni personal, ben documentat, de viatjar als antípodes, la voluntat d'esdevenir "escriptor de l'experiència, per tal de navegar activament en la tradició del gènere de viatges", l'oportunitat d'aplicar la seva "dilatada teoria sobre el viatge damunt d'uns paisatges i d'unes ànimes alienes" i la possibilitat d'assentar la seva prosa, ja madura, en el context del tròpic.