Maragall i el parlar barceloní

La llengua de Maragall presenta un contingut ric de facetes que aquesta miscel·lània analitza monogràficament la sintaxi, la traducció, el lèxic, el castellà, els pronoms febles. En aquest article, intentarem donar compte de l’adhesió del poeta a particularitats del parlar de Barcelona a partir de: 1) els reculls de poesia Les disperses (1904), Els ametllers (1906) (amb dades sense marcar); 2) obres en prosa: la ponència al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), «Elogi de la paraula» (1991) i Elogi de la poesia (1993) (dades amb la marca EdP); i 3) diverses cartes de redacció autògrafa com, especialment, l’article «La iclésia cremada» (dades amb la marca *). Ens hem servit, per tant, de primeres edicions i de documents autògrafs.