Resignificacions socials del silenci i socialitat de l’escolta a Ciutat de Mèxic. Memòria, història i sentits al Mèxic contemporani

Aquest article problematitza la noció de «silenci» i els seus usos metafòrics en les reaccions afectives entre els habitants de Ciutat de Mèxic. L’argument es basa en la premissa que l’escolta és una experiència integral (corporal, cognitiva, sensorial i afectiva) i una forma d’«inscripció tant en la consciència i com en la memòria» (Rivas, 2019; Gallagher, 2016) i reflexiona sobre com moments concrets de la història recent de la Ciutat de Mèxic poden estar modelant les «maneres d’escoltar», i també de percebre, anomenar i significar el silenci entre els habitants de la ciutat capital. Per això, considera casos concrets d’esdeveniments traumàtics col·lectius, siguin per causes socials o naturals, i que estan connectats a la memòria col·lectiva i a la història local. En concret, es descriuen les reaccions socioafectives al terratrèmol de 2017, la seva relació sensoperceptiva amb els terratrèmols de l’any 1985 i dues tràgiques massacres estudiantils ocorregudes el 1968 i, més recentment, el 2014. Aquests fets han tingut tal magnitud afectiva que han requerit un reacomodament sensorial per anomenar les experiències viscudes i, sobretot, per poder donar sentit a allò que s’ha perdut, a l’absent o al desaparegut. Aquestes maneres d’anomenar, o millor dit, no-anomenar les absències, però sí de performar el dolor que generen, permeten parlar d’una reformulació dels significats entorn d’aquest «silenci». L’article ens proposa explorar les formes performatives de la cultura, suposant que algunes de les modalitats d’escolta que ens planteja, considerant diferents moments històrics, permetin conèixer els usos afectius del «silenci», la performativitat de l’escolta i la funció d’ambdós en la superació col·lectiva del trauma.