Una cançó d’amor que torna. O com recuperar la veu

Resum

El 2003 vaig gravar el retrat d’una poeta, la Lala Blay, per indagar en la relació entre ella, els seus poemes i el món. La pel·lícula es va quedar sense muntar, les cintes tancades en una capsa i jo vaig deixar de crear. Vint anys després, em trobo atzarosament amb una paraula nova, solastàlgia, que designa la malenconia provocada per la pèrdua de la casa. I si la imatge fos aquesta casa? I si el vincle que ens hi lliga tingués a veure amb la pertinença? I si aquest vincle es trenqués? És així com obriré aquella capsa per retrobar-me amb unes imatges mig oblidades, però el que semblava una aproximació per entendre la pèrdua s’acabarà convertint en un retorn a la creació, on la veu esdevindrà la peça clau. Tornar implica recuperar la veu i prendre consciència de la distància que la separa i uneix a totes les coses.