Les plagues d’insectes a l’agricultura

L’activitat agrícola comporta una alteració de l’entorn, on la xarxa tròfica se simplifica, l’estabilitat baixa, i es redueix la resiliència als canvis. L’oferta alimentària que signifiquen els conreus facilita l’increment de les poblacions de fitòfags, que qualificarem de plaga si els seus efectes en el conreu comporten un perjudici econòmic, perquè la seva densitat és superior al llindar de tolerància. La industrialització de l’activitat agrícola té per objectiu la maximització de la producció al mínim cost possible, i per aconseguir-ho, implementa transformacions que poden afavorir encara més l’aparició de les plagues. Entre d’altres, les transformacions s’adrecen a la planta cultivada i la seva homogeneïtat, per tal que sigui més fàcil i rendible la seva gestió agronòmica, als camps de conreu, que tendeix a ser monocultiu, i als procediments per mantenir la productivitat del conreu, que inclou entre altres l’ús d’adobs i biocides. A la planta, les plagues poden perjudicar-ne de manera directa la capacitat fotosintètica (espècies folívores, gallícoles o minadores), de transport de nutrients (espècies barrinadores), o reproductora (perforadors de fruits), entre altres. Indirectament, les plagues faciliten l’entrada de fitopatògens (principalment bacteris, virus, fongs o fitoplasmes), o en són vectores. Determinades accions, com per exemple les tasques agrícoles, poden tenir un alt poder preventiu de les plagues, però si aquestes finalment s’esdevenen, es poden gestionar usant mètodes físics, químics, biològics, genètics o culturals. La combinació harmònica de tots ells s’anomena gestió integrada, que és la més desitjable per la rendibilitat del conreu i la seva sanitat, i la preservació de l’entorn.