Món sense dissenyar: què significa educar caminant en l’Antropocè

Per a aquest assaig, ens basem en una experiència col·laborativa entre dos educadors i trenta estudiants en un curs anomenat Designed World, impartit en una universitat pública, per explorar com es desenvolupen l’atenció i la intenció dins de la pràctica de caminar a través de «paisatges apedaçats» (Tsing 2015, 20) o el paisatge antropocèntric, i com poden ajudar a pensar en el disseny de «mons possibles» (Haraway 1991).

Aquest assaig adopta un enfocament interdisciplinari que integra la teoria ecofeminista amb les idees de l’empiricisme romàntic i les relaciona amb l’educació estètica i les teories sobre el caminar. Aquest viatge a nous llocs d’aprenentatge –més enllà de l’estructura interior de l’aula o estudi–, comença amb l’atenció a la complexitat que ens envolta. L’atenció és una falta d’intenció (Masschelein 2010, 48). A diferència de la majoria de les activitats de disseny que comencen amb la intenció de produir un resultat desitjat i una metodologia rica, com el pensament de disseny (Design Thinking), no hi ha cap mètode aquí ni seqüència que calgui seguir. Per contra, l’objectiu és permetre que el present sigui sublim per a nosaltres, de manera que ens obrim d’una manera vulnerable a ser canviats pel que passem. Aquesta manera d’ensenyament ens ajuda a practicar l’atenció, la presència i la responsabilitat. No esperem res a canvi. El simple acte de caminar pot ajudar-nos a navegar per un temps i un lloc indeterminats i a crear un art social, així com béns comuns.