De les pràctiques físiques primigènies a l’esport educatiu (I)

En temps reculats, l’home primitiu concebia els exercicis físics com a fórmules no implicades directament en el procès de subsistència, en les quals els membres del grup, especialment els més joves, es preparaven físicament i cognitivament per a la lluita per l’existència, assajaven patrons de comportament útils i agradables, es divertien, satisfeien llurs necessitats instintives de moviment, realitzaven actes de culte i, d’aquesta manera, contribuïen a la formació d’una consciència de grup i a la socialització de tots els seus integrants. En suma, les pràctiques físiques primigènies que va desenvolupar l’home prehistòric en el seu temps de lleure constituïen tot un sistema d’educació més o menys conscient, que fou vital per elevar el nivell de la seva cultura i assolir la supervivència del grup i de l’espècie humana. Advoquem per un procés formatiu que ens porti des de les pràctiques físiques educatives i culturals del passat a l’esport educatiu, en el qual aquest esdevingui veritablement una pràctica formativa de l’home actual. L’educació esportiva es fonamenta en l’esport com a mitjà que contribueix a la formació de l’individu, ja que aquest no es constitueix en un fi en ell mateix sinó que es converteix en un recurs eficaç al servei de les persones. Aquest esport, l’esport educatiu, ha de ser configurat com un procediment singular d’una educació física renovadora, l’objecte formal de la qual és l’educació de la persona a través de les conductes motrius.