L’àrea d’histèresi de les variables psicobiològiques. Nou biomarcador no invasiu de l’acumulació d’esforç?

L’àrea d’histèresi, que reflecteix la dependència dels paràmetres psicobiològics respecte als antecedents, s’ha suggerit recentment com a nou marcador no invasiu de l’estrès i la tolerància en relació amb l’exercici. Tanmateix, encara no s’han explorat adequadament les seves prometedores aplicacions. L’objectiu d’aquest estudi és comprovar si l’àrea d’histèresi de l’esforç percebut (TEP), la freqüència cardíaca (FC) i la concentració d’oxihemoglobina muscular (O2Hb muscular) són sensibles a l’acumulació d’esforç al llarg de sèries múltiples d’exercici de cursa. Deu estudiants d’Educació Física van fer cinc sèries consecutives de cursa a velocitat aeròbica màxima. Les sèries consecutives començaven quan els participants comunicaven almenys una TEP ≤ 11 (escala de 6 a 20 de Borg). Es van calcular les àrees d’histèresi de la TEP, la FC i l’O2Hb muscular per a cada sèrie i es va comparar la seva magnitud utilitzant la prova ANOVA de Friedman i la prova de Wilcoxon. Les mides de l’efecte es van calcular mitjançant la d de Cohen. Les àrees d’histèresi de totes les variables estudiades van canviar entre les sèries inicials i finals: la TEP i la FC van augmentar (entre les sèries 1-4): Z = –1.99, p = .04; Z = –2.19, p = .03, respectivament), i l’O2Hb muscular va disminuir (entre les sèries 1-4: Z = –2.80, p < .01). Es van observar efectes de mida gran (d = 1.22 - 1.81) en la FC entre les sèries 1-4, 1-5, 2-4, 2-5, i en l’O2Hb muscular entre les sèries 1-4 i 1-5. Els resultats van mostrar que les àrees d’histèresi de la TEP, la FC i l’O2Hb muscular eren sensibles a l’acumulació d’esforç durant exercicis repetits de cursa efectuats a velocitat aeròbica màxima. Si bé és necessari continuar investigant, l’àrea d’histèresi de les variables psicobiològiques apunta que és un biomarcador sensible per a la supervisió de la fatiga aguda.