L'APORTACIÓ D'EMIL JACQUES-DALCROZE A LES ACTIVITATS FÍSIQUES AMB SUPORT MUSICAL Educació del sentit del ritme musical a través del moviment corporal, amb la finalitat de conjuntar les facultats personals d'audició, imaginació i ritme per l'experiència del cos en moviment.

És interessant observar la gran importància que avui dia es dóna a l'educació del propi cos. Per tant, no és estrany el gran ventall de possibilitats que l'àmbit ens ofereix, tant en el món de la dansa com en el de la gimnàstica o de l'expressió corporal, i tant de cara a una formació professional, com per a satisfer un plaer personal i, fins i tot, seguir una indicació mèdica. Tot aquest èmfasi en el desenvolupament corporal ens remunta fins a cent anys enrera, o sigui al segle XIX, ja que va ser aleshores que va néixer un moviment de renovació: des de diferents angles es va començar a imprimir al moviment físic una orientació diferent de la que es donava i practicava fins a aquell moment. Les persones que més influïren en aquest aspecte renovador varen ser, com a pioner, François Delsarte (1811-1871), tot seguit Emil Jacques-Dalcroze (1865-1950), Isadora Duncan (1878-1927), Rudolf Laban (1879-1958), Mary Wigman (deixebla de Dalcroze) 1886-1973 i Marta Graham (n. 1894) i molts artistes coneguts en tots els països del món com inquiets capdavanters del progrés en el camp del moviment corporal. Sens dubte que la música juga un paper molt important en aquestes activitats, i no em refereixo a la seva funció com a suport per a la dansa, sinó a la seva funció pedagògica com a mitjà indispensable per a una bona educació del nostre sentit rítmic. Hem de reconèixer que és en la música, precisament, on troba el ritme la seva més clara definició. Tenint en compte el que acabem de dir, hauria de ser lògic que tots els que practiquen el moviment corporal (dansaires, gimnastes, actors, etc ... ) tinguessin un mínim de coneixements musicals, i precisament és potser en aquest àmbit on hi ha més analfabets de la música. El gimnasta, per exemple (i això ho dic per experiència pròpia), veu la música d'una manera completament deslligada de la persona, o sigui, com una matèria complementària que cal estudiar per arribar al seu coneixement, igual com la geografia i la història, per exemple, sense pensar que tant el sentit rítmic como el sentit melòdic són dos aspectes que esdevenen part inherent de la persona i que només cal que els desenvolupem, podríem dir, com el moviment corporal. Tots tenim la possibilitat de moure'ns, però si no seguim una disciplina de treball adequada per al seu desenvolupament, el nostre cos esdevindrà feixuc o mancat d'agilitat i no podrà bellugar-se amb la gràcia que li escau, sobretot si ha de seguir el ritme de la música. Doncs bé, Emil Jacques-Dalcroze va ser qui va aportar al món del moviment corporal aquesta nova pedagogia de l'educació per al ritme musical mitjançant el seu mètode de la rítmica, que fou considerada en el seu moment com una de les últimes conquestes educatives de màxima eficàcia.