USOS I CRÍTIQUES DELS TEST ESTANDARDITZATS EN ELS SISTEMES EDUCATIUS

Actualment, tant en l'àmbit local com internacional, hi ha un gran desenvolupament i es dona cada cop
més importància als sistemes d'avaluació educativa. La inclusió de proves a les iniciatives legislatives
educatives, el desenvolupament d'estratègies avaluatives en els diferents nivells de l'administració
educativa i les proves internacionals d'avaluació com PISA, són clars indicis d'aquesta expansió.
Encara que en general l'increment de l'avaluació educativa és quelcom de positiu, el seu
desenvolupament s'està majoritàriament restringint a una determinada perspectiva metodològica, els
sistemes de mesura del rendiment escolar a través d'exàmens externs estandarditzats o test
estandarditzats.
Utilitzar un o altre mètode d'avaluació no és indiferent. Cada mètode genera diferents productes
avaluatius que poden ser adequats per a determinats usos i, per tant, també poden implicar diferents
conseqüències en els objectes avaluats, és a dir, en els centres o en els sistemes educatius.
L'avaluació escolar ha de ser un exercici conscient i coneixedor dels propòsits que es pretenen per poder
adequar els mètodes al seu ús. L'objectiu d'aquest article és contextualitzar els tests estandarditzats i
analitzar els límits i les crítiques d'aquest tipus de mètode, utilitzant com a estudi de cas el sistema
utilitzat a Espanya. El text s'ha estructurat en diferents epígrafs: contextualització històrica, definició i
característiques principals dels test, principals crítiques i conclusió.